La història de la Terra està estretament lligada a lactivitat volcànica, aquests impressionants fenòmens que, al llarg de milions d'anys, han modelat el planeta, alterat el clima global i, de vegades, posat en perill la supervivència d'espècies senceres, inclosa la nostra. Els volcans no només són espectaculars per les seves erupcions de lava i cendres, sinó perquè representen una manifestació crucial dels processos interns del planeta, actuant com a agents de canvi tant a nivell geològic com social i climàtic.
En aquest article viatjarem pel temps i l'espai per repassar les erupcions volcàniques més històriques—i moltes vegades tràgiques—que han marcat l'evolució geològica i han deixat empremta indeleble a la civilització humana. Gràcies a testimonis, estudis científics i avenços en la vulcanologia, avui coneixem millor com, on i per què es produeixen aquests esdeveniments gegantins i quines n'han estat les conseqüències més impactants.
La importància dels volcans en la història de la Terra
Els volcans són autèntics motors de la història geològica i climàtica del planeta. Durant els darrers dos milions d'anys, els grans episodis eruptius han provocat extincions, canvis climàtics i transformacions geogràfiques a gran escala. No només configuren el relleu, sinó que les emissions a l'atmosfera poden alterar la temperatura global i afectar la vida a la Terra.
La vulcanologia, la ciència que estudia aquests fenòmens, ha avançat de manera significativa en les darreres dècades gràcies a instruments moderns, anàlisi de nuclis de gel, datacions precises i observacions satel·litals. Els grans volcans, a més de constituir riscos per a les poblacions properes, són clau per entendre el clima del passat i els processos que han donat forma als continents.
Índex d'explosivitat volcànica (IEV/VEI): com es mesura el poder d'una erupció
Per classificar la magnitud i la intensitat de les erupcions volcàniques s'utilitza l'Índex d'Explosivitat Volcànica (IEV o VEI). Aquesta escala, desenvolupada pels vulcanòlegs Christopher G. Newhall i Stephen Self, té un rang logarítmic del 0 al 8 i avalua diferents paràmetres, com ara la quantitat de material expulsat, l'alçada de la columna eruptiva i la durada de l'esdeveniment.
Un valor VEI 1 corresponia a erupcions petites i contínues com les del Stromboli, mentre que un VEI 8 reflecteix cataclismes èpics com el de Taupo. Un mateix VEI pot implicar diferents impactes segons la geografia, el clima, la densitat de població i els fenòmens associats com tsunamis, fluxos de fang o lahars.
Les erupcions més devastadores no sempre són les més explosives;moltes vegades, el major nombre de víctimes resulta de factors secundaris, com la mala gestió de desastres, la proximitat d'assentaments humans o el col·lapse d'ecosistemes i cultius després de l'episodi volcànic.
Erupcions volcàniques prehistòriques dimpacte global
Les primeres erupcions realment colossals de què es té registre daten de molt abans de l'aparició de la civilització. Entre elles destaquen dues que gairebé forcen l'extinció de la humanitat i els rastres de la qual es troben a tot el món.
- L'erupció del llac Toba (Sumatra, Indonèsia): Fa aproximadament 75.000 anys, aquest supervolcà va tenir l'erupció més poderosa coneguda dels darrers dos milions d'anys, expulsant fins a 2.800 quilòmetres cúbics de material. La cendra va cobrir extenses àrees del planeta i els estudis suggereixen que la població humana es va reduir dràsticament, ja que gairebé tots els grups que havien sortit dÀfrica van desaparèixer. Es calcula que la temperatura global va baixar radicalment, portant a la vora de l'extinció a l'espècie humana.
- L'erupció de Thera (Santorini, Grècia): Fa uns 3.600 anys (1600 aC), l'illa de Santorini va ser escenari d'una monumental explosió que va expulsar material equivalent a quatre vegades el Krakatoa. Es van generar almenys quatre tsunamis que van devastar pobles i van alterar radicalment el panorama del mar Egeu, contribuint al col·lapse de la civilització minoica.
Erupcions històriques que van transformar la geologia i la civilització
Les cròniques de la humanitat estan plenes de relats i testimonis de grans erupcions que van canviar el curs de la història, des de l'antiguitat fins a l'era moderna. Moltes es documenten gràcies a cronistes, arqueòlegs i, més recentment, a mitjans científics avançats.
Vesubi (Itàlia, any 79): la destrucció de Pompeia i Herculà
La muntanya Vesuvi, a la badia de Nàpols, va protagonitzar una de les erupcions més documentades de l'antiguitat. El 24 d'agost de l'any 79, després de segles d'aparent inactivitat, el volcà va entrar en erupció amb enorme violència, llançant cendres, lapil·li i gasos tòxics que van sepultar les ciutats de Pompeia, Herculà, Oplontis i Estabia.
Plini el Jove va presenciar la catàstrofe i va narrar la seva experiència a través de cartes al seu amic Tàcit, descrivint l'erupció, el col·lapse de sostres pel pes dels materials volcànics i l'avenç de letals colades piroclàstiques.
- Es calcula que van morir entre 1.500 i 4.000 persones, encara que estudis recents eleven la xifra per les restes trobades en viles, platges i magatzems portuaris.
- Les cendres van cobrir la ciutat sota una capa de fins a 25 metres, mantenint excepcionalment preservats els esquelets i edificis, cosa que ha permès reconstruir, amb detall, l'impacte de l'esdeveniment.
- L'erupció del Vesuvi va donar nom al terme «erupcions plinianes», usades per a les explosions més intenses i sostingudes.
El risc del Vesuvi encara es manté a causa de la proximitat amb Nàpols, una metròpoli de més de tres milions d'habitants. La història demostra que aquest volcà pot tenir erupcions importants cada dos mil anys.
Tambora (Indonèsia, 1815): l'erupció que va canviar el clima mundial
El Tambora és protagonista de l'erupció volcànica més mortífera i de més impacte climàtic documentada a la història moderna. El 5 d'abril del 1815, aquest volcà indonesi va expulsar més de 160 quilòmetres cúbics de material, col·lapsant el seu con i generant una caldera de sis quilòmetres de diàmetre.
Els seus efectes directes i indirectes van ser devastadors:
- Van morir entre 60.000 i 120.000 persones, la majoria per gana i malalties posteriors (només 10.000 van morir de forma immediata).
- El núvol de sofre i cendres va alterar l'atmosfera i va provocar el 1816 l'any sense estiu: nevades en ple estiu a l'hemisferi nord, descens d'entre 0,5ºC i 0,7ºC a la temperatura global, collites arruïnades i la pitjor fam del segle XIX.
- Les conseqüències es van estendre a Europa i Amèrica del Nord, amb anomalies meteorològiques que van inspirar obres artístiques i literàries, com el mite de Frankenstein.
L'erupció del Tambora va canviar per sempre la percepció de l'ésser humà sobre el poder de la natura i la vulnerabilitat davant dels grans esdeveniments volcànics.
Krakatoa (Indonèsia, 1883): l'explosió que va ressonar al món sencer
Ubicat a l'estret de Sonda, el Krakatoa va esclatar de forma catastròfica a finals d'agost de 1883. La sèrie d'explosions va culminar el 27 d'agost, quan la major part de l'illa va volar en trossos, generant una ona de xoc que va fer la volta al món diverses vegades i va ser escoltada a 4.800 km de distància.
- El so de l'explosió és un dels més grans registrats a la història, aconseguint els 180 decibels a 160 quilòmetres de distància.
- Va provocar tsunamis gegantins de fins a 40 metres d'altura que van arrasar més de 160 llogarets i pobles costaners a les illes de Java i Sumatra, causant la mort d'aproximadament 36.417 persones.
- La columna eruptiva va assolir els 80 quilòmetres d'alçada i la cendra es va dispersar globalment, provocant espectaculars efectes òptics i alteracions temporals del clima.
- La història del Krakatoa es va difondre globalment gràcies als avenços del telègraf, convertint-ho en un símbol de la vulnerabilitat de la civilització davant la naturalesa.
Ilopango (El Salvador, any 540): el cataclisme oblidat de Centreamèrica
A menys de 20 quilòmetres del centre de San Salvador s'ubica la caldera del volcà Ilopango, que, l'any 540, va protagonitzar la segona explosió més gran registrada a Centreamèrica en 84.000 anys. El Llac Ilopango, de més de 70 km², és avui el testimoni silenciós d'un episodi que va expulsar uns 84 quilòmetres cúbics de material, sepultant cultius, llogarets i civilitzacions senceres sota capes de «terra blanca jove».
- L'erupció va devastar l'occident, el centre i l'orient del Salvador, amb una capa de fins a tres metres de cendra en àrees extenses, matant entre 40.000 i 80.000 persones de forma immediata.
- El desastre va originar una crisi demogràfica i cultural, forçant la migració d'entre 100.000 i 400.000 supervivents, molts dels quals van sucumbir per manca d'aliments i aigua els mesos i anys següents.
- L'Ilopango va agreujar encara més el refredament global que s'havia iniciat el 536 per una altra gran erupció (probablement a Islàndia), contribuint a la «plaga de Justinià» i una gravíssima crisi a Euràsia i la Mediterrània.
L'erupció de l'Ilopango ha estat un exemple de com els volcans centreamericans també han tingut un impacte global, moltes vegades subestimat fora del seu entorn immediat.
Muntanya Pelée (Martinica, 1902): la tragèdia total al Carib
El 8 de maig de 1902, la ciutat de Saint-Pierre, la més pròspera de l'illa de Martinica, va ser arrasada en minuts per una bugada piroclàstica de la muntanya Pelée. Aquesta explosió va destruir en qüestió de minuts una ciutat sencera, i va acabar amb la vida de més de 29.000 persones. Només tres van sobreviure, un d'ells, Ludger Sylbaris, gràcies a la seva tancada en una cel·la subterrània.
- L'erupció del Pelée va ser especialment letal per la manca de coneixement i preparació davant dels riscos volcànics. Es desconeixia la naturalesa i l'abast dels fluxos piroclàstics, que avancen a més de 100 km/h, tot arrasant al seu pas.
- Els treballs científics d'Alfred Lacroix, testimoni i estudiós de l'esdeveniment, van impulsar el naixement de la vulcanologia moderna i la investigació dels riscs associats als volcans.
Nevat del Ruiz (Colòmbia, 1985): el desastre evitable
El Nevat del Ruiz, a la serralada dels Andes, va ser l?escenari d?una de les pitjors catàstrofes de la història moderna d?Amèrica Llatina. El 13 de novembre de 1985, una erupció relativament petita en termes de volum (0,02 km³, VEI 3) va provocar el desglaç de la glacera i la formació de mortals lahares (fluxos de fang), que van baixar per les valls arrasant la ciutat d'Armero.
- Al voltant de 23.000 persones van morir a Armero i els danys materials van pujar a més de 7.700 milions de dòlars (a l'època), afectant el 20% del PIB colombià.
- Tot i els senyals previs d'activitat volcànica i d'existir mapes de risc, la manca d'una resposta institucional adequada i de sistemes d'alarma va impedir l'evacuació massiva. El drama d'Omayra Sánchez, la nena que va quedar atrapada entre el fang i enderrocs, es va convertir en símbol del desastre.
La tragèdia del Nevat del Ruiz va marcar un abans i un després en la gestió de desastres volcànics i la percepció social del risc geològic.
Pinatubo (Filipines, 1991): l'erupció més ben gestionada del segle XX
A l'illa de Luzón, la muntanya Pinatubo va fer erupció el juny de 1991 després de segles d'aparent inactivitat, generant una de les erupcions més grans del segle XX (VEI 6, 10 km³ de material expulsat). L'esdeveniment va causar l'evacuació preventiva de més de 200.000 persones i una reducció de la temperatura mundial entre 0,4 i 0,6ºC a causa de l'emissió d'aerosols i diòxid de sofre a l'estratosfera.
L'impacte immediat va ser relativament baix en termes de víctimes (932 morts), gràcies a la eficaç gestió i resposta internacional. Tot i això, els danys materials, la destrucció d'habitatges i el col·lapse d'infraestructures van persistir durant mesos.
Eyjafjallajökull (Islàndia, 2010): el volcà que va paralitzar Europa
Aquest volcà subglacial islandès va entrar en erupció el 20 de març del 2010, en principi amb fonts de lava basàltica que van atraure l'interès turístic. Però el 14 d'abril es va produir un canvi a un estil hidrovolcànic, quan el magma va contactar amb el gel de la glacera i va generar explosions altament fragmentades i cendra molt fina.
- El núvol de cendres es va dispersar ràpidament cap a Europa pels vents dominants, creant el major caos aeri en la història recent: es van cancel·lar més de 100.000 vols i 10 milions de passatgers van quedar a terra.
- L'esdeveniment va posar a prova la coordinació internacional dels Volcanic Ash Advisory Centres (VAAC) i la capacitat de resposta davant de crisis volcàniques en regions densament connectades.
- El cost econòmic directe de l'esdeveniment s'estima al voltant de 23.000 milions de dòlars.
Laki (Islàndia, 1783): la fam que va influir en la història europea
L'erupció del Lakagigar (Laki) a Islàndia, entre el 1783 i el 1784, va expulsar més de 120 milions de tones de diòxid de sofre, cobrint Europa d'una boira tòxica. Els seus efectes es van traduir en el 80% de la mort del bestiar islandès i la fam del 25% de la població. Les partícules i gasos van viatjar fins al continent europeu, agreujant la pobresa i les crisis socials prèvies a la Revolució Francesa.
- El descens de temperatures i les pèrdues de collites van provocar diversos anys de misèria generalitzada, cosa que demostra com una erupció a milers de quilòmetres dels grans centres de població pot contribuir a canvis sociopolítics de gran rellevància.
Volcans històrics amb elevat nombre de víctimes
Moltes erupcions volcàniques van passar a la història no tant per la seva magnitud com per la quantitat de víctimes que van deixar. Aquí resumim algunes de les més mortíferes:
- Tambora (1815): fins a 85.000 morts, principalment per la fam i malalties associades.
- Krakatoa (1883): més de 36.000 morts, la majoria a causa dels tsunamis.
- Mont Pelée (1902): 29.000 morts per flux piroclàstic.
- Nevat del Ruiz (1985): 23.080 morts per lahars.
- Unzen (Japó, 1792): 15.000 víctimes principalment per un tsunami després de l'erupció.
- Santa Maria (Guatemala, 1902): més de 8.700 morts.
- Kelut (Indonèsia, 1919): uns 5.000 morts per la riuada de fang del llac cratèric.
- Papandayan (Indonèsia, 1772): 3.000 morts pel col·lapse del volcà.
- Lamington (Papua Nova Guinea, 1951): 2.942 morts per erupció de tipus pliniana.
- Chichón (Mèxic, 1982): unes 2.000 víctimes, el desastre volcànic més gran en la història mexicana moderna.
- Llac Nyos (Camerun, 1986): 1.746 morts per alliberament sobtat de gasos volcànics.
- La Soufrière (Sant Vicent, Carib, 1902): 1.565 morts.
- Agung (Indonèsia, 1963): 1.138 morts per fluxos piroclàstics.
- Merapi (Indonèsia, 1930): 1.363 morts.
- Pinatubo (Filipines, 1991): 932 morts, un exemple de bona gestió de l'emergència malgrat la magnitud.
Erupcions premonitòries del Plistocè i Holocè: el cas de Taupo
Retrocedint encara més en el temps, la megaerupció del volcà Taupo a Nova Zelanda, fa uns 26.500 anys, va expulsar material suficient per guanyar el màxim a l'índex VEI (8). Es calcula que 1.170 km³ de material van ser dispersats, cobrint l'illa Nord amb una capa d'ignimbrita de fins a 200 metres de gruix. Aquest tipus d'episodis són relativament rars, però ens recorden la capacitat destructiva latent de la natura.
Altres volcans i erupcions de gran rellevància
- Chaitén (Xile, 2008): L'erupció més violenta a Xile des de 1932, amb evacuació de 6.000 persones i destrucció de la ciutat homònima.
- Muntanya Santa Helena (Estats Units, 1980): Considerada la pitjor catàstrofe volcànica en la història dels EE. UU., amb una columna de cendra de 24 quilòmetres, més de 350 km² de boscos arrasats i 57 víctimes mortals.
- Nevat del Huila (Colòmbia, 1994): Terratrèmol i lahar que van arrasar poblats sencers i van provocar unes 1.000 víctimes.
- Nyiragongo (Congo, 1977): El ràpid buidat del llac de lava va provocar la mort de centenars de persones en qüestió de minuts.
Conseqüències geològiques i climàtiques dels grans volcans
Les erupcions volcàniques massives transcendeixen el desastre local i tenen implicacions globals. En emetre aerosols de sofre i cendres fines a l'estratosfera, reflecteixen la llum solar, disminueixen la temperatura planetària i alteren els patrons climàtics, com va passar amb el Tambora, Pinatubo i Laki.
Actualment, el monitoratge de l'activitat volcànica és clau per a la mitigació de riscosLa coordinació internacional a través de satèl·lits, sensors i xarxes d'emergència permet anticipar en part l'impacte de futures erupcions.
El paper de la gestió del risc a la història volcànica
L'impacte de les erupcions no depèn només de la força de la natura, sinó també de la capacitat humana per anticipar, respondre i aprendre dels errors del passat. Exemples com el Pinatubo mostren que una bona gestió pot salvar milers de vides, mentre que la tragèdia d'Armero mostra el cost de la inacció i la manca de comunicació.
La història volcànica és un recordatori constant de la necessitat de estudiar, comprendre i respectar els límits del planeta. Les erupcions han influït en la geologia, el clima, la cultura i fins i tot en la demografia mundial. Són part de la dinàmica terrestre i el seu estudi és imprescindible per planificar el futur i entendre el passat geològic i humà.