La serralada Cantàbrica és un sistema muntanyós situat a la part nord de la península ibèrica, paral·lel al mar Cantàbric. Situat a Espanya, té uns 480 quilòmetres de llarg i 100 quilòmetres d'amplada mitjana amb trams que s'engruixen fins als 120 quilòmetres i no més de 65 quilòmetres en altres. És la cadena muntanyenca més occidental d'Europa. Té característiques i curiositats que la fan única.
Per això, en aquest article explicarem quin és el origen, característiques i importància de la Serralada Cantàbrica.
característiques principals
Comença al massís Galaico-Lleonès, travessa els Pics d'Europa i arriba a la Depressió Basca. Geològicament, però, el massís astur-lleonès a l'oest de les muntanyes i les muntanyes més estretes que s'estenen des dels cims europeus fins als contraforts es consideren part dels Pirineus. Aquesta és una zona on els plecs són més forts que el massís central asturià, i els plecs se suavitzen a mesura que s'avança cap a l'est, perquè l'empenta durant l'orogènia alpina procedia de l'est. És a dir, aquest antic sistema muntanyenc va ser creat d'oest a est.
Per aquest motiu, la Serralada Cantàbrica de Galícia i les muntanyes d'Astúries i Lleó a l'oest adquireixen una forma circular i, a mesura que avancem cap a l'est, els cims adquireixen un caràcter més alpí. L'erosió del flanc occidental s'ha produït durant milions d'anys en comparació del flanc oriental, que encara es compon de sediments del fons marí que hi ha entre les plaques ibèrica i europea.
Aquesta serralada presenta diferències topogràfiques. Mentre que als seus vessants i altiplans del sud amb prou feines hi ha desnivells i menor erosió, als vessants del nord el pendent és més pronunciat per la seva proximitat al mar, cosa que fa que el riu tingui un caràcter ràpid amb fort poder erosiu, i en vessants costeruts. Conserva vessants encaixats a valls en forma de V. En conseqüència, aquestes estructures són més susceptibles a l'erosió cap al nord que cap al sud. A les zones més agrestes d'Astúries, Cantàbria, Lleó i Palència, els seus cims superen els 2.000 metres sobre el nivell del mar. A més, aquest sistema muntanyós forma part de les serralades d'Espanya.
Clima de la Serralada Cantàbrica
Els vents dominants de l'oceà xoquen amb les muntanyes, ascendint i condensant-se a causa del refredament. Els vessants nord del vessant cantàbric tenen precipitacions abundants fins a 2.000 mm anuals per efecte barrera; als Pics hi ha llocs amb fins a 2.500 mm, que ja estan secs quan els vents baixen cap als vessants sud, cosa que resulta en un clima més sec.
Aquest efecte va ser revertit i amplificat pels vents del sud-oest, que van penetrar al centre i nord de Portugal, produint abundants pluges al sud-oest de les muntanyes i temperatures inusualment càlides a la cornisa cantàbrica. Als vessants del sud, són dures a l'hivern, i les baixes temperatures de -20 °C no són infreqüents a les muntanyes. Aquests fenòmens climàtics han estat estudiats en altres llocs, com a els llocs d'Espanya on plou més.
Origen de la Serralada Cantàbrica
La seva forma final es va produir en gran part durant l'orogènia alpina, modelada sobre material sedimentari paleozoic i mesozoic. Aquests materials, independentment de la duresa, es troben molt plegats, formant un enorme mantell d'empenta. Aquests materials són en realitat sedimentaris, intercalats amb clastos i carbonats al llarg de les muntanyes, amb material clàssic principalment a l'oest i apareixen més carbonats a l'est, principalment a l'àrea dels Pics d'Europa.
Per tant, les muntanyes de l'oest són més antigues que les de l'est. El sistema muntanyós està esquitxat d'extenses formes antigues glacials i càrstiques. Per explorar més sobre aquests aspectes, es poden consultar recursos a parcs naturals d'Espanya.
flora
Les muntanyes cantàbriques estan dominades per boscos plans caducifolis, compostos principalment per faigs a la obaga i roures a les zones assolellades. Cal distingir entre carballos, que li agraden els sòls profunds i humits i no sol escalar massa, per la qual cosa es troben principalment als vessants del nord, Q. petraea, que és menys exigent en sòls, a més altitud, i prefereix més l'aireig dels sòls; Q. pyrenaica, ja present en climes més continentals i millor tolerant de la sequera i un nombre indeterminat de creus entre elles.
El bosc mixt cantàbric és una barreja de diferents espècies arbòries, predominant el roure comú, el freixe, l'auró, el bedoll, el til·ler, el castanyer i un gran nombre d'arbustos alts com l'avellaner, l'arç, el bany i el llorer. Aquests elements fan de la flora cantàbrica un ecosistema divers i únic que mereix atenció. Per això, és important conèixer com es relacionen amb altres àrees, especialment si considerem el canvi climàtic i el gran canvi de temps que es preveu.
Fauna de la Serralada Cantàbrica
Entre les diverses espècies animals que habiten a la zona destaca l'ós marró cantàbric, que compta amb més de 300 exemplars. Això és especialment intrigant atès que les xifres actuals justifiquen una recuperació de l'espècie a la regió atesa l'alarmant disminució de la població trobada fa dècades.
Ens trobem animals com l'antílop dels Pirineus, cérvol, cabirol, porc senglar, llop ibèric, llúdria, visó, teixó, porcoespí crestat, excessiu ibèric, gall fer i voltor comú. La cabra salvatge ha estat reintroduïda a la Serralada Cantàbrica des de nuclis en captivitat a Riaño, estant presents diversos nuclis a la Reserva Nacional de Caça dels Ancares (Lugo) i Muntanya de Riaño i Mampodre Castella i Lleó a la Serra d'Ancares ia Astúries i Liébana observen individus dispersos. S'estima que a mitjà termini recolonitzarà tota la serralada. La muntanya més alta d'aquesta serra és Torre Cerredo, el pinacle d'Europa, a 2650 metres sobre el nivell del mar, i la cova més profunda és el sistema de coves del Trave, el segon canó més gran d'Espanya. Per conèixer més sobre els fenòmens naturals que afecten aquestes espècies, es recomana seguir la informació sobre les borrasques que poden arribar a Espanya.
Espero que amb aquesta informació pugueu conèixer més sobre la Serralada Cantàbrica i les seves característiques.