Les propietats geològiques de Mart inclouen el sòl marcià, que és la capa més externa de fi regolito que cobreix la superfície del planeta. El sòl marcià està sent estudiat pels científics per extreure'n gran quantitat d'informació sobre planeta. També s'intenta conèixer la possibilitat futura de viure a Mart.
En aquest article explicarem tot el que necessita saber sobre el sòl marcià, les seves característiques i descobriments.
Característiques del sòl marcià
Les propietats del sòl marcià poden variar molt de les del sòl que es troba a la Terra. Quan es refereixen al sòl marcià, els científics solen referir-se a les partícules més fines de regòlit, que és el material solt que cobreix la roca sòlida de la superfície del planeta. A diferència del sòl terrestre, el sòl marcià no conté matèria orgànica. En canvi, els científics planetaris defineixen el sòl en funció de la seva funció, distingint-lo de les roques.
Les roques, en aquest context, són materials més grans que fan 10 cm o més, com ara fragments exposats, bretxes i afloraments, que tenen una alta inèrcia tèrmica i romanen estacionaris sota les condicions actuals del vent. Aquestes roques es consideren grans més grans que les llambordes segons l'escala de Wentworth. Aquesta definició funcional permet la coherència entre els mètodes de detecció remota marciana que utilitzen diverses parts de lespectre electromagnètic.
El terra, per altra banda, inclou tots els altres materials que generalment no estan consolidats i poden ser moguts pel vent, fins i tot si són prims. Per tant, el terra de Mart abasta una varietat de components de regòlit que s'han identificat a diferents llocs d'aterratge. Diversos exemples comuns, com llits, classes, concrecions, deriva, pols, fragments de roca i sorra, s'inclouen en aquesta categoria.
Hi ha una definició suggerida recentment de sòl que es troba en cossos celestes com asteroides i satèl·lits. Segons aquesta definició, el terra és una capa no consolidada de material mineral o orgànic de gra fi erosionat químicament que té més d'un centímetre de gruix. Pot contenir o no components més gruixuts i porcions cimentades.
Les partícules fines que es troben a la pols marciana solen ser fins i tot més petites que les que es troben a terra marcià i mesuren menys de 30 micres de diàmetre (que és 30 vegades més fines que el talc pediàtric). La manca d'una comprensió unificada del que constitueix el sòl a la literatura científica genera desacords sobre la seva importància. Si bé la definició pragmàtica de sòl com a «mitjà per al creixement de les plantes» és àmpliament acceptada a la comunitat científica planetària, una definició més àmplia caracteritza el sòl com a «material (bio) geoquímic/físicament alterat a la superfície d'un cos planetari que abasta dipòsits tel·lúrics. Aquesta definició ressalta el fet que el sòl conté informació valuosa sobre el seu passat ambiental i es pot formar sense la presència de vida.
Perfil geoquímic
La superfície de Mart es caracteritza per àmplies extensions de sorra i pols, intercalades amb roques. De tant en tant, enormes tempestes de pols assoten el planeta, acumulant partícules fines a l'atmosfera i donant al cel un tint vermellós. Aquest to vermellós es pot atribuir a l'oxidació dels minerals de ferro, que probablement es van formar fa milers de milions d'anys, quan Mart tenia un clima més càlid i humit. Tot i això, en les condicions fredes i seques actuals, l'oxidació moderna pot ser causada per un superòxid que es forma en minerals exposats als raigs ultraviolats de la llum solar.
A causa de la densitat extremadament baixa de l'atmosfera marciana, es creu que la sorra es mou lentament amb els vents. En el passat, l'aigua líquida que fluïa a través de barrancs i valls fluvials podia haver donat forma al regòlit marcià. Els investigadors actuals de Mart estan investigant si l'extracció d'aigua subterrània continua donant forma al regòlit i si hi ha hidrats de diòxid de carboni al planeta i exerceixen un paper en els seus processos geològics.
Es creu que dins del regòlit romanen congelades quantitats significatives d'aigua i diòxid de carboni, particularment a les regions equatorials de Mart, així com a la superfície en latituds més altes. El detector de neutrons d'alta energia del satèl·lit Mars Odyssey revela que el regolit marcià conté aigua, que constitueix fins al 5% del pes. Aquesta troballa suggereix que els processos de meteorització física actualment tenen més impacte en Mart a causa de la presència d'un mineral primari fàcilment meteoritzable, l'oliví. Es creu que l'avenç accelerat del sòl a Mart és causat per altes concentracions de gel a terra.
Descobriments sobre el terra marcià
Al juny de 2008, Phoenix Lander va proporcionar dades que indicaven que el sòl marcià prop del pol nord és lleugerament alcalí i conté nutrients essencials com a magnesi, sodi, potassi i clorur, que són crucials per al creixement dels organismes vius. Les comparacions realitzades entre el terra marcià i els jardins de la Terra van suggerir que podria ser adequat per al creixement de plantes. No obstant això, a l'agost del 2008, Phoenix Lander va realitzar experiments químics barrejant aigua de la Terra amb terra marcià per provar el seu pH.
Aquests experiments van confirmar les teories de molts científics, revelant traces de perclorat de sodi i un mesurament bàsic del pH de 8,3. La presència de perclorat, si es verifica, faria que el terra marcià fos encara més extraordinari del que es pensava anteriorment. Per descartar la possible influència d'orígens terrestres, calen més proves per determinar la causa de les lectures de perclorat, que potencialment es podrien haver transferit de la nau espacial a les mostres o instruments. Tot i que el nostre coneixement dels sòls marcians és limitat, la seva àmplia gamma de característiques ens porta a preguntar-nos com els podem comparar efectivament amb els sòls que es troben a la Terra.
Com poden veure, són moltes les descobertes que hi ha sobre el sòl marcià i el seu interès no para de créixer. Espero que amb aquesta informació puguin conèixer més sobre el sòl marcià, les seves característiques i els darrers descobriments.
