A les profunditats de l'Atlàntic Nord, a diversos centenars de quilòmetres de la costa gallega, descansa des de fa dècades un dels abocadors més grans de residus nuclears d'Europa. Aquest llegat, conseqüència directa d'antigues pràctiques industrials i nuclears de diversos països europeus, havia estat oblit fins que, recentment, una expedició científica francesa va començar a donar llum sobre l'estat actual d'aquests residus i el seu possible impacte ambiental a l'entorn marí.
La notícia de les troballes ha generat una profunda inquietud entre autoritats, organitzacions ecologistes i la ciutadania, que demanen més informació i mesures clares per vigilar i estudiar-ne els efectes d'aquests residus. La imatge de milers de bidons abandonats sota el mar posa sobre la taula la magnitud d'una problemàtica que segueix vigent i que ara s'estudia amb eines i tecnologia molt més avançades que en passades dècades.
Una herència enterrada al mar: l'origen dels abocaments
Entre finals dels anys quaranta i 1990, més de 200.000 barrils amb material radioactiu van ser llançats al fons de la Fossa Atlàntica, a profunditats que arriben als 4.500 metres. Països com Regne Unit, Holanda, Bèlgica, Suïssa, França, Alemanya i Itàlia van recórrer a la pràctica de desfer-se dels residus nuclears en aigües internacionals, sovint sense protocols de seguiment real.
Aquests abocaments, realitzats sistemàticament durant dècades, han convertit la zona en un autèntic cementiri nuclear submarí.La major part d'aquests residus procedeixen d'instal·lacions civils, laboratoris i subproductes de l'ús de l'energia nuclear, si bé la composició i l'estat exactes del contingut dels bidons continua sent en part una incògnita per a la ciència actual.
Primeres troballes de l'expedició francesa i avenços científics
Al juny de 2025, una expedició liderada pel Centre Nacional de Recerca Científica (CNRS) francès va desplegar el vaixell oceanogràfic L'Atalanta a la zona. Per afrontar aquest desafiament, l'equip compta amb el robot submarí UlyX, dotat d'avançats sistemes de sonar i càmeres capaces d'operar a grans profunditats. En poques setmanes, l'equip ja ha localitzat i cartografiat més de 2.000 bidons distribuïts al llarg de 120 quilòmetres quadrats, encara que aquesta àrea representa només una petita fracció de la totalitat estimada de residus submergits.
La missió, que involucra científics de diverses especialitats, recull mostres d'aigua, fangs marins i fauna, buscant evidències de radioactivitat i possibles efectes sobre l'ecosistema aigües profundes. De moment, els responsables de l'estudi no han detectat nivells de radioactivitat preocupants en superfície, encara que adverteixen que les anàlisis detallades de laboratori i futures immersions oferiran dades més precises. La segona fase del projecte preveu un apropament més directe als barrils i l'ús de noves tecnologies per prendre mostres específiques als punts més crítics.
Impacte social, pressió institucional i demandes polítiques
L'avenç de la investigació ha revifat la preocupació tant d'autoritats autonòmiques com estatals. La Xunta de Galícia ha sol·licitat al Govern central tota la informació disponible, mentre que eurodiputats de diferents partits han traslladat preguntes a la Comissió Europea sobre la naturalesa exacta i l'impacte potencial dels residus.
El Consell de Seguretat Nuclear espanyol ha comunicat que no s'han observat increments significatius de radioactivitat a les costes gallega i cantàbrica, i ha subratllat que Espanya no va fer abocaments a la zona ni té responsabilitat directa sobre ells. Tot i això, aquesta situació no ha minvat la inquietud, i des de l'àmbit autonòmic insisteixen en la necessitat d'una més transparència i seguiment dels resultats de lexpedició científica.
Greenpeace i el paper de la societat civil
Organitzacions ecologistes com Greenpeace fa dècades que denuncien el risc d'aquests abocaments i reclamen que tant la Unió Europea com el Govern espanyol prenguin mesures concretes sobre això. L'acció del vaixell Sirià el 1982, juntament amb la participació de vaixells gallecs per impedir noves descàrregues, va marcar un abans i un després en la conscienciació pública i en la pressió internacional contra aquest tipus d'abocaments. Aquella mobilització va aconseguir que el Govern holandès cessés els abocaments i va establir les bases per a acords internacionals com el Conveni OSPAR (1992) i el Conveni de Londres (1993), que avui dia prohibeixen els abocaments radioactius al mar.
Els residus ja dipositats continuen al fons marí, i la manca d'un esforç coordinat de recerca i retirada suscita preocupació. L'última expedició francesa ha posat novament sobre la taula la perillositat de la escombraries nuclears submergides i la necessitat de cooperació internacional per afrontar aquest repte.
La persistència d‟aquests residus nuclears al‟Atlàntic representa un problema ambiental, polític i social. La comunitat gallega i nombroses institucions europees expressen ara la seva inquietud, cosa que obliga a replantejar la gestió i la vigilància d'aquests vells abocaments. Mentrestant, la ciència avança lentament per entendre quines conseqüències reals han tingut i continuen tenint sobre l'ecosistema marí.
