Vivim en un planeta on hi ha de tot: regions on plou tant fins al punt que les inundacions són un dels principals problemes, d'altres on plou de forma moderada, i d'altres on no cau més que uns quants centímetres… i no cada any. Aquesta varietat de llocs i climes fan de la Terra una llar increïble.
T'has preguntat mai on plou menys? Si és així, no us perdeu aquest article. Acompanyeu-nos en aquest viatge per descobrir quin és el lloc més sec del món.
El lloc més sec del món: María Elena Sur
El lloc més sec del nostre planeta és Maria Elena Sud (MES). Ubicada a la regió de Yungay, al (a Xile), el MES és el punt més sec del planeta Terra. Amb una humitat relativa atmosfèrica mitjana (RH) de 17.3% i un RH a terra amb una constant del 14% a un metre de profunditat, podem pensar que aquí la vida no pot subsistir… però ens equivocaríem.
Les característiques d´aquest enclavament són anàlogues a les del nostre planeta veí, Mart, però els científics han trobat bacteris que viuen en aquestes condicions tan extremes. Segons s'ha publicat a la revista Environmental Microbiology Reports, aquests microorganismes són un indicatiu de les capacitats dadaptació de la vida.
Microorganismes i la seva sorprenent resistència
Aquests microorganismes trobats mitjançant tècniques de biologia molecular ens poden ajudar a entendre la relació que hi ha entre la vida i l'aigua. No només sobreviuen a la regió més seca del món, sinó que a més tenen una alta tolerància a la radiació ultraviolada.
Si hi ha vida a MES, podria haver-la a Mart? Bé, és una possibilitat. El científic xilè Armat Azúa-Bustos va dir que «si a la Terra hi ha un ambient anàleg en què hem detectat microorganismes viables, les condicions de disponibilitat d'aigua semblen no ser limitants per a la vida a Mart», cosa que és sorprenent, no et sembla?
Entendre les bases moleculars de l'alta tolerància a la sequera ens podria servir per desenvolupar plantes més resistents, de manera que, qui sap, potser podríem arribar a tenir arbres fruiters o plantes d'hort que no necessitessin tanta aigua, cosa que seria crucial per a l'agricultura en entorns àrids.
El desert d'Atacama: un clima extrem
El desert d'Atacama és famós no només per ser el més sec del món, sinó també pels seus impressionants paisatges i climes extrems. Segons l'Agència Espacial Europea, aquest lloc del món només coneix precipitacions entre dues i quatre vegades per segle. En algunes parts del desert es diu que no ha plogut des de fa 500 anys. En altres, no s'ha arribat mai a registrar precipitacions. Per saber-ne més sobre aquest fenomen d'escassetat de pluges, visita allò que tothom hauria de saber sobre el clima del desert.
Això es deu principalment al fet que el desert d'Atacama forma part de la franja àrida del Pacífic de Sud-amèrica. Aquest fenomen es coneix com ombra de pluja, on la serralada dels Andes bloqueja l'aire humit de l'Amazones, i el corrent del Perú (Humboldt) genera un moviment ascendent d'aigua freda des de l'oceà que provoca una inversió tèrmica. Si vols més informació sobre les condicions del desert, visita com és el clima al desert.
Encara que el desert d'Atacama rep molt poca pluja, hi ha formes enginyoses en què els habitants de la regió recol·lecten aigua. La boira, coneguda localment com 'camanchaca', es converteix en una font vital d'humitat. Aquesta boira és recol·lectada per plantes i animals per igual, incloent els humans que habiten a la regió, els qui utilitzen 'xarxes de boira' per capturar-la i convertir-la en aigua potable, cosa que representa una adaptació notable al seu entorn.
Les condicions són tan extremes que de vegades se'l denomina el 'Mart' de la Terra. “Un podria literalment caure, tallar-se el braç amb una roca i no preocupar-se de contraure una infecció, perquè no hi ha patògens locals», va assenyalar Brian Glass, investigador principal de l'Atacama Rover Astrobiology Drilling Studies (ARADS; 2016-2019).
De fet, la NASA ha utilitzat diverses regions d'Atacama com camp de prova dels rovers, en considerar-ho l'anàleg perfecte del planeta vermell. Això ressalta la importància del desert a l'astrobiologia i l'exploració espacial. Per a més informació sobre altres deserts, revisa els deserts del món.
Vida al desert d'Atacama
Si bé hi ha poca vida al desert, la regió és cada vegada més vibrant (humanament parlant). Fins fa relativament poc temps, la zona estava poc habitada. A Sant Pere d'Atacama, porta del desert, eren molt pocs els que gosaven enfrontar-se a les dures condicions que ofereix Atacama.
“Gairebé ningú no vivia aquí abans. Érem un poble de 200 persones sense electricitat, sense aigua. Recordo la primera persona que va aconseguir una nevera. Recordo la primera televisió”, va explicar Mary, guia local, a National Geographic.
Però ara la situació ha canviat dràsticament. Els seus únics i espectaculars paisatges han atret nombrosos turistes. també el astroturisme ha atret milers de persones, ja que és un dels millors llocs del món per veure les estrelles. Actualment, Xile posseeix el 40% de tota l´observació astronòmica mundial. Si us interessa el fenomen del desert florit, podeu aprofundir aquí.
L'economia de la regió ha estat dominada per la mineria, que ha estat la principal font d'ingressos des de fa diverses dècades. Els dipòsits de nitrats van ser explotats des de mitjans del segle XIX i Xile va arribar a tenir el monopoli mundial de la producció daquest material abans de la Primera Guerra Mundial. Tot i que la principal font d'ingressos de la regió és la mineria de coure a Chuquicamata, a la conca de Calama, on l'extracció es porta a terme en un entorn que es podria considerar el lloc més sec del món.
En els últims anys, el Liti també ha guanyat importància. El salar d'Atacama és el jaciment més gran de salmorra de liti del món i d'aquí prové gairebé tota la producció de Xile d'un metall que serà clau en la transició energètica del món. Aquest recurs ha atret latenció mundial, ja que el liti és un component essencial per a les bateries de vehicles elèctrics i altres dispositius tecnològics.
El fenomen del desert florit, que passa sovint després de pluges inusuals, porta una explosió de color a un paisatge que normalment és àrid. Això no només transforma visualment la regió, sinó que també té un impacte a l'ecosistema local.
