Espanya es troba entre els països europeus més afectats per la desertificació, un desafiament ambiental que no només afecta el paisatge de moltes regions, sinó que també compromet l'economia rural, els recursos hídrics i la biodiversitat. El 75% del territori nacional està considerat en risc i els experts adverteixen que aquest procés s'ha accelerat per causes naturals i humanes.
La pèrdua de fertilitat dels sòls, la disminució dels recursos hídrics i la degradació ambiental són fenòmens cada cop més evidents en zones com Andalusia, Múrcia, Comunitat Valenciana o Castella-la Manxa. Per als investigadors i les entitats ecologistes, la clau és combinar estratègies innovadores amb coneixements tradicionals per evitar que la terra arribi a llindars irreversibles.
¿ Què és la desertificació i per què avança a Espanya?
La desertificació és la degradació progressiva de sòls en zones àrides, semiàrides i seques, causada per variacions climàtiques i activitats humanes. Encara que comunament s'associa amb dunes o sequeres extremes, en realitat implica processos com erosió, salinització, pèrdua de vegetació, reducció de la fertilitat i alteracions al cicle hidrològic del territori.
Estudis recents assenyalen que la sobreexplotació de l'aigua, l'agricultura intensiva i el canvi climàtic són factors determinants. A regions com Múrcia, la pressió sobre aqüífers i aiguamolls ha provocat la desaparició ràpida de fonts i l'esgotament de fonts d'aigua, deixant el terra més sec i fràgil. L'augment de temperatures i la reducció de precipitacions, juntament amb l'ús intensiu de la terra per a agricultura, han contribuït a la pèrdua de carboni orgànic, essencial per mantenir la fertilitat i la capacitat de retenció d'aigua a terra.
Una altra problemàtica important és la paradoxa hidrològica, on sistemes agrícoles tecnificats, enfocats a l'eficiència del reg, acaben generant major pressió sobre els aqüífers a mesura que alliberen recursos per a nous cultius i superfícies agrícoles. Aquest sobreexplotament posa en risc fins i tot les fonts subterrànies daigua.
El paper de lagricultura i la necessitat de recuperar pràctiques tradicionals
L'agricultura, especialment la de regadiu, consumeix prop del 80% de l'aigua a Espanya. El creixement del regadiu i l'ús inadequat d'agroquímics han afavorit l'erosió, la pèrdua de vida a terra i la contaminació per nitrats, agreujant-ne la desertificació. La pressió constant sobre els recursos hídrics ha posat en risc moltes conques, com les del Segura, Xúquer i Guadalquivir, generant episodis d'estrès hídric alt o sever.
Per això, sorgeix la necessitat de recuperar sistemes de regadiu tradicionals, gestionar comunitàriament l'aigua i adoptar pràctiques agroecològiques. Tècniques com el reg a manta, l'aterratge o la protecció de sèquies i ribassos afavoreixen la recàrrega d'aqüífers, mantenen la fertilitat i augmenten la resiliència davant de sequeres i inundacions. La recuperació de cultius de secà, les cobertes vegetals i el canvi de guarets blancs per lleguminoses també milloren la salut del sòl i la seva capacitat per emmagatzemar carboni.
Organitzacions com Greenpeace advoquen per una transformació del sistema agroalimentari cap a l'agroecologia, buscant el 2050 una agricultura i ramaderia 100% ecològiques. Aquest enfocament afavoreix la reducció d'emissions de CO₂, la millora de la salut del sòl i la recuperació del paisatge agrícola com a embornal de carboni i biodiversitat.
Estratègies nacionals i projectes per frenar la desertificació
Davant la magnitud del problema, el Ministeri per a la Transició Ecològica i Repte Demogràfic ha implementat la Estratègia Nacional de Lluita contra la Desertificació, que contempla un pla d'acció 2025-2027 centrat en la gestió sostenible del territori, la restauració d'àrees degradades i la integració de la neutralitat a la degradació de terres, en línia amb els objectius globals de les Nacions Unides. Entre les seves mesures destaquen la recuperació de boscos, la creació de cinturons verds i aiguamolls artificials a zones vulnerables, com l'entorn del Mar Menor.
La participació activa de comunitats autònomes, ajuntaments, científics i pagesos és fonamental. Es fomenta la governança participativa, la capacitació tècnica i la creació de xarxes per compartir coneixements i promoure iniciatives de restauració. Exemples de bones pràctiques inclouen la integració de la ramaderia extensiva a la gestió forestal, l'ús de residus orgànics com a fertilitzants i la diversificació de cultius adaptats a la sequera.
El futur dels sòls i la importància de mirar a llarg termini
El descens del carboni orgànic als sòls, especialment al litoral mediterrani i en parcs com el Cap de Gata-Níjar, afecta la fertilitat i la resiliència enfront del canvi climàtic. Les zones agrícoles amb poca cobertura vegetal són més vulnerables a l'erosió, incendis i inundacions sobtades, cosa que també impacta a les comunitats rurals i les seves economies.
Els experts coincideixen que dependre únicament de solucions tecnològiques no és suficient. La clau és equilibrar pràctiques agrícoles i ramaderes amb els límits naturals de l'entorn, millorar la formació i la conscienciació, i restaurar paisatges degradats mitjançant projectes sostenibles i col·laboratius. És necessari abordar la desertificació de manera integral, alineada amb els objectius de sostenibilitat, per assegurar la viabilitat futura del territori i la societat.
Espanya compta amb dècades de recerca i exemples d'èxit en la restauració de sòls, a més de moviments socials que promouen una relació més respectuosa amb la terra. La tasca consisteix a escalar aquestes solucions, adaptar-les a cada context i fomentar un model productiu i social que convisqui amb el clima sense esgotar els recursos. Amb cada territori restaurat, s‟obre la possibilitat d‟un futur menys àrid i més sostenible per a tothom.