Quan Júpiter estava en les primeres etapes, potencialment tenia una forma plana, la qual cosa presenta nous coneixements sobre la formació de planetes i l'àmplia gamma de sistemes estel·lars que existeixen a tot l'univers. Davant d'això, sorgeix la pregunta: quina va ser l'aparença de Júpiter durant la joventut?
En aquest article explicarem tot el que necessita saber sobre com Júpiter podria haver estat pla.
Característiques de Júpiter
Amb un diàmetre d'aproximadament 140.000 quilòmetres, Júpiter regna com el planeta més colossal i massiu del sistema solar. Júpiter, amb una massa d'aproximadament 1.900 mil milions de tones, té aproximadament 11 vegades la mida de la Terra i 318 vegades el seu pes. Com el Sol, Júpiter està compost principalment d'hidrogen i heli.
L'atmosfera es caracteritza per la seva densitat i turbulència, amb núvols vibrants i tempestes massives que recorden la Gran Taca Roja. Júpiter, un cos celeste que no té superfície sòlida, està format per diverses capes de gas, líquid i metall que envolten un nucli rocós. A més, aquest planeta posseeix un robust camp magnètic que produeix impressionants aurores polars.
Júpiter, el cos celeste que té potencial per convertir-se en estrella, acull un conjunt de 79 llunes, algunes de les quals tenen gran importància en el camp de l'astrobiologia. Llunes com Europa i Encelado són particularment captivadores pel seu potencial per a la vida extraterrestre.
Júpiter, amb la seva immensa grandària, ha portat alguns astrònoms a classificar-lo com una estrella fallida, és a dir, no es va encendre com el Sol a causa de la seva massa insuficient. Podeu aprendre més sobre les característiques d'aquest planeta en aquesta pàgina.
Per desencadenar reaccions de fusió nuclear al seu nucli, un cos celeste ha de tenir una massa no inferior al 8% de la del Sol, cosa que es tradueix en aproximadament 80 vegades la massa de Júpiter. Si Júpiter hagués complert aquest criteri, hauria iniciat el procés de fusió nuclear, cosa que hauria resultat en alliberar una quantitat significativa d'energia.
Júpiter podria haver estat una estrella
Júpiter, malgrat estar força allunyat d'aquest llindar, emet només una modesta quantitat d'energia i llum. Encara que no és una estrella, exerceix una força gravitacional significativa sobre el sistema solar, que es genera en part per la contracció gravitacional i la desintegració radioactiva dels elements. Aquesta calor residual juga un paper crucial en la influència de Júpiter al sistema solar.
Aquest planeta és un cos celeste capaç d'alterar les trajectòries de planetes, asteroides i estels veïns, té la capacitat de redirigir o atrapar qualsevol objecte que s'hi acosti. Com la majoria dels planetes, podeu consultar aquí com l'atmosfera de Júpiter ajuda a entendre la seva formació. Els científics suggereixen que Júpiter posseeix una forma esfèrica, encara que no sempre ha mantingut aquesta forma, segons una hipòtesi recent.
D'acord amb la proposta de dos astrofísics de la Universitat de Central Lancashire, Júpiter va prendre inicialment la forma d'un disc que girava ràpidament, semblant a la planitud d'una coca oa la rodonesa d'un caramel M&M o Rocklets.
Júpiter podria haver estat pla
La formació de Júpiter pot atribuir-se a un fenomen conegut com a inestabilitat del disc. Durant aquest procés, el disc de gas i pols que envolta una estrella jove es trenca en fragments més petits a causa de les forces gravitacionals. Aquests fragments després s'ajunten i es condensen, formant finalment planetes. En el cas de Júpiter, la seva distància de l'estrella i la seva ràpida rotació donen com a resultat la seva forma oblonga distintiva.
Després de realitzar la investigació, els científics van determinar que a mesura que s'aspira més material, comença a formar una forma arrodonida. Pots aprofundir sobre com es va formar el nostre sistema solar en aquest enllaç. Simulacions per ordinador de naturalesa intrincada revelen la trajectòria evolutiva d'aquests cossos celestes aplanats. Entre ells, Júpiter destaca com un exemple excel·lent, passant d'una forma plana a una forma més esfèrica.
El concepte que Júpiter inicialment tenia una forma plana té implicacions importants per comprendre el desenvolupament i l'evolució dels planetes gegants gasosos. En concret, indica que aquests planetes experimenten un procés de formació més ràpid a distàncies més grans del seu origen.
La informació recent descoberta sobre l'estrella suggereix que hi pot haver més en la seva estructura del que es creia inicialment. Aquesta troballa podria proporcionar una explicació per a la presència de certs exoplanetes que desafien la comprensió convencional de com es formen els planetes. Per contra, també indica que els planetes aplanats tenen característiques úniques.
Els planetes que es desvien de manera esfèrica exhibeixen característiques diferents, que inclouen una àrea de superfície augmentada, densitat reduïda, temperatura elevada i lluminositat millorada. Aquests atributs únics faciliten la identificació i l'examen dels cossos celestes esmentats, tant dins com fora del nostre propi sistema solar.
Si Júpiter i les seves contraparts planes no aconsegueixen reunir material suficient per aconseguir una forma arrodonida, poden romandre aplanats durant un període prolongat, o fins i tot indefinidament. És important assenyalar que Saturn i altres gegants gasosos també podrien haver passat per fases similars. Per ampliar dades sobre altres planetes gasosos, també podeu visitar la història de Plutó.
El nivell d'aplanament que presenta un planeta està determinat per una mesura específica coneguda com a aplanament. Aquesta mesura es calcula restant el diàmetre polar al diàmetre equatorial. En el cas de Júpiter, el seu aplatament es registra com a 0,06487, cosa que indica això.
El diàmetre polar d'Urà és 0,09796, mentre que el seu diàmetre equatorial és un 6,487% més gran. El mateix s'aplica a Saturn. Els valors d'Urà i Neptú, 0,02293 i 0,01708 respectivament, superen amb escreix els dels planetes terrestres.
Júpiter i els seus homòlegs plans tenen un nivell notablement mínim d'aplanament, que fa menys de 0,01. Gràcies als avenços en la tecnologia i la ciència, ara podem aplicar la teoria que Júpiter és pla no només als planetes dins del nostre sistema solar sinó també als exoplanetes, que són planetes que orbiten al voltant d'estrelles diferents de la nostra.
