Júpiter sorprèn com el planeta més colossal del Sistema Solar. El seu diàmetre supera els 139.000 quilòmetres, cosa que el fa ser unes 11 vegades més gran que el nostre planeta. No només domina per mida, sinó que la seva massa representa la major part del material planetari del veïnatge solar. Sota la seva aparença vibrant i acolorida, s'amaga un món sense terra, format principalment per hidrogen i heli, l'atmosfera del qual mostra grans bandes ennuvolades i tempestes permanents.
Des de l'antiguitat, la humanitat ha contemplat Júpiter i s'ha preguntat pels seus enigmes atmosfèrics, la seva vertiginosa rotació —només triga 10 hores a girar sobre si mateix— i l'enorme família de vidres que l'acompanyen. L'exploració científica ha revelat fenòmens extrems, anells discrets i satèl·lits amb grans possibilitats d'albergar vida.
Un planeta sense terra: estructura interna i atmosfera
La composició de Júpiter està dominada per hidrogen en un 90% i heli al voltant del 10%, encara que a la seva atmosfera es poden detectar elements com amoníac, metà i vapor d'aigua. Manca d'una superfície sòlida: si algú intentés baixar, trobaria cada vegada més pressió i temperatures extremes, fins a caure en un mar de gasos que es transformen en líquids sota una pressió aclaparadora.
Després dels núvols superiors, la pressió augmenta tan ràpidament que qualsevol nau, humà o tecnologia ara com ara es veuria destruïda molt abans d'assolir hipotètiques capes inferiors, on l'hidrogen es converteix en un líquid metàl·lic, fenomen fonamental per al intens camp magnètic jovià. Per entendre millor aquestes característiques, pots consultar els secrets ocults de l'atmosfera de Júpiter.
En comptes d'una plataforma ferma, el «sòl» de Júpiter és un abisme de pressions i temperatures descomunals. La Gran Taca Roja, visible fins i tot amb telescopis domèstics, és una tempesta anticiclònica més gran que la Terra, activa des de fa segles. La seva atmosfera està recorreguda per vents superiors als 400 km/hi presenta bandes de colors degut a la diferència de composició química i temperatura entre les diferents zones.
Llunes galileanes i els mons ocults sota el gel
Al seu voltant, Júpiter llueix un autèntic minisistema solar amb més de 90 llunes confirmades. Quatre són tan grans i notables que Galileu Galilei els va dedicar les seves primeres observacions telescòpiques el 1610:
- Ío, la més volcànica de totes, amb constants erupcions a causa de l'estirada gravitatòria del planeta.
- Europa, sota l'escorça gelada del qual es creu que s'amaga un oceà global; és un dels llocs prioritaris a la recerca de vida fora de la Terra.
- Ganímedes, la lluna més gran de tot el Sistema Solar, fins i tot més que el planeta Mercuri.
- Calist, amb indicis també d'aigua líquida sota la superfície. Per explorar els seus misteris, s'estan planificant futures missions com ara l'exploració dels satèl·lits jovians.
Les futures missions espacials, com la NASA Europa Clipper i la sonda europea JUGUES, centren els seus objectius en aquests satèl·lits i la possible presència de oceans subterranis capaços d'acollir vida microbiana.
Anells i altres característiques cridaneres
Tot i que solen passar desapercebuts, Júpiter té anells. No són tan espectaculars com els de Saturn, però n'hi ha i estan formats principalment per pols. Aquests anells van ser detectats el 1979 gràcies a les imatges de la sonda Voyager 1. El seu origen està en els impactes de petits meteorits sobre algunes de les llunes internes, que alliberen material a l'espai jovià. La comprensió d'aquests fenòmens forma part dels avenços científics en l'exploració del sistema solar.
A més de la seva magnetosfera descomunal, Júpiter presenta aurores polars tan potents que superen les terrestres i s'estenen sobre els seus pols a partir de la interacció amb partícules del vent solar.
Júpiter com a escut i laboratori planetari
El paper de Júpiter al Sistema Solar va més enllà de la seva mida: la seva enorme gravetat actua com un escut protector per a la Terra i altres planetes interiors, desviant o capturant estels i asteroides que podrien resultar perillosos. A més a més, la seva presència estabilitza les òrbites d'altres cossos i contribueix a l'equilibri dinàmic de la regió planetària.
Exploració de Júpiter: de Pioneer a Juno
Nombroses missions espacials han visitat Júpiter. Les Pioneer 10 i 11 van ser les primeres a apropar-se, seguides per les famoses Voyager 1 i 2, que van descobrir els seus anells i van estudiar la Gran Taca Roja. Posteriorment, la sonda Galileu va proporcionar dades sobre les llunes i l'atmosfera, mentre que actualment la nau Juno investiga la composició interna i el camp magnètic jovià. En els propers anys, s'esperen nous avenços amb missions dedicades a les llunes més prometedores. Per conèixer més sobre aquests avenços, visita Júpiter i la seva super tempesta amb la sonda Juno.
Preguntes freqüents sobre aquest gegant gasós solen girar al voltant de:
- Per què Júpiter és tan gran? Es va formar aviat a partir de les restes gasoses originals, abans que el Sol dissipés la major part del material.
- Es pot veure Júpiter des de la Terra? És un dels punts més brillants del cel nocturn i visible a simple vista com a «estrella» destacada.
- Què passa si intentem aterrar a Júpiter? Seria impossible: no hi ha superfície ferma i les condicions destrueixen qualsevol nau o material existent.
L'observació i l'estudi de Júpiter continuen oferint respostes i preguntes noves sobre la formació de sistemes planetaris i la dinàmica de mons extrems. La seva influència en l'equilibri còsmic és indiscutible, i les llunes gelades atrauen l'atenció dels qui busquen indicis de vida a altres llocs de l'univers.
