A mesura que el planeta es va escalfant, les muntanyes d'Espanya es van quedant sense neu. Les regions on l'altitud és alta i l'activitat humana és escassa han esdevingut un dels testimonis principals de l'escalfament global al nostre país. Aquest fenomen està tenint un impacte devastador a les glaceres dels Pirineus i altres regions muntanyoses d'Espanya, fet que porta a la desaparició d'aquests ecosistemes crítics en un futur proper.
A l'últim segle, ha desaparegut gairebé el 90% de l'extensió de les glaceres a Espanya, i aquesta reculada del gel s'ha anat accelerant des del 1980. Estudis recents indiquen que, si la situació continua igual, en 40 anys podria no quedar-ne glacial, cosa que tindria repercussions dramàtiques no només per a la biodiversitat local, sinó per a les comunitats que depenen de l'aigua de shi.
La glacera de La Maladeta, situada als Pirineus, ha perdut un metre de gruix a l'últim segle. Durant aquest període, la superfície va passar d'ocupar 50 hectàrees a només 23,3. El gruix de la capa de gel ha disminuït en dos metres i mig en algunes zones, i només queda glacera per sobre dels 3000 metres d'altitud.
Però, per què passa aquest fenomen? La resposta es relaciona amb el clima. Al nord d'Espanya, cada vegada neva menys. Segons un estudi realitzat pel Grup de Meteorologia de Cantàbria (UC), la neu ha disminuït un 60% a l'hivern i un 50% a la primavera des de principis de segle. A principis dels anys 60 i 70, queien entre cinc i vuit milions de litres de neu, però a l'última dècada aquest volum s'ha reduït a 2,65.
A més, la temperatura mitjana ha passat de 5 graus centígrads a més de 8. També hi ha hagut una disminució de les precipitacions de fins a un 25%, passant de 16 bilions de litres a 12%, cosa que resulta en una disminució del 50% de la neu acumulada, segons l'avaluació de la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre (CHE) realitzada entre 1984 i 2014 mitjançant el programa Erhin.
A aquest ritme, es preveu que per a l'any 2060 podria no haver-hi glaceres a Espanya. L'informe CLIVAR-Spain de 2024 documenta el retrocés accelerat de les glaceres a l'última dècada, amb pèrdues significatives en la seva extensió i gruix. Aquest informe, que es va presentar a la Fundació Biodiversitat, destaca que les glaceres espanyoles han vist reduir-ne el nombre i han començat a presentar les fases finals del seu cicle vital.
El Declivi Accelerat de la Criòsfera
L'informe revela que més del 80% de les glaceres ha desaparegut i, si continua així, podrien extingir-se completament en 26 anys. Aquesta crisi no només amenaça la biodiversitat i el subministrament d'aigua del país, sinó també l'equilibri climàtic de tota la regió. La pèrdua de glaceres afecta els rius i els llacs que abasteixen milions de persones, així com l'estabilitat ecològica a les valls circumdants.
El permafrost, el sòl permanentment gelat, està desapareixent a Sierra Nevada i presenta clars signes d'escalfament als Pirineus, cosa que accelera fenòmens d'inestabilitat com despreniments de roques i allaus. Aquesta situació suposa un risc per a muntanyencs i excursionistes als massissos més alts i evidencia la necessitat de desenvolupar directrius específiques per mitigar aquests perills. A més, els registres a llarg termini mostren una disminució en la durada de la capa de neu i la seva acumulació màxima a la Península Ibèrica, cosa que posa en risc els recursos hídrics que depenen del desglaç en zones de muntanya.
Les glaceres dels Pirineus, que són les més meridionals d'Europa, són molt sensibles a les condicions ambientals perquè són a la frontera del clima. Aquestes glaceres han estat objecte de diverses investigacions, que han demostrat que des del 1981, el gruix del gel ha perdut 30 metres i la seva extensió s'ha reduït a menys de la meitat, un 64%. A aquest ritme, la glacera de l'Aneto, que és la més gran d'Espanya, podria desaparèixer durant la propera dècada.
Les Aigües que envolten Espanya
Les dades recopilades per CLIVAR-Spain confirmen que totes les aigües oceàniques que envolten Espanya s'estan escalfant a una velocitat un 67% superior a la mitjana global, el que significa un augment de 0,25°C per dècada, en comparació del 0,15°C a la resta dels oceans del món. La Mediterrània, en particular, és una de les regions més afectades pel canvi climàtic, amb un ritme d'escalfament entre dues i tres vegades superior al global des de la dècada de 1980. Aquest fenomen està provocant un augment de la freqüència i intensitat de les onades de calor marines, així com una salinització més gran de les seves aigües superficials.
Aquest augment de la temperatura també intensifica els esdeveniments convectius i les precipitacions extremes, especialment a la tardor, cosa que podria agreujar el risc d'episodis meteorològics adversos. Tots aquests canvis estan interrelacionats i alimenten una espiral de sequeres i desertificació a les zones més vulnerables, com el sud d'Europa, on les projeccions indiquen que l'aridesa i la severitat de la sequera es continuaran agreujant.
Desafiaments Climàtics i Riscos Emergents
Una disminució sostinguda de la humitat relativa i un augment en l'evaporació oceànica accentuen els episodis de sequera i desertificació al sud d'Europa. Les projeccions suggereixen que més del 80% de les àrees muntanyenques podrien veure un augment de les sequeres extremes entre un 150% i un 200% més probable si la temperatura global augmenta en dos graus. Segons l'informe de Greenpeace, els propers 20 anys, Espanya podria experimentar sequeres deu vegades pitjors que les actuals.
La tala de boscos i l'ús intensiu de la terra per a cultius comercials han portat a la degradació de sòls a zones muntanyoses. Aquesta pèrdua de cobertura vegetal disminueix la capacitat dels sòls per retenir aigua, la qual cosa accentua la sequera i accelera la fosa de les glaceres. A més, el turisme massiu a regions muntanyenques també contribueix a la pressió sobre aquests ecosistemes fràgils. Les estacions d'esquí i la construcció d'infraestructures augmenten la demanda de recursos naturals, cosa que intensifica la vulnerabilitat de les glaceres i el seu entorn.
Els ecosistemes muntanyosos tenen una rica varietat d'espècies d'aus, mamífers i amfibis, moltes de les quals estan adaptades exclusivament a les condicions fredes d'alta muntanya. La desaparició de les glaceres també posa en risc la biodiversitat, ja que aquestes espècies es veuen obligades a migrar a altituds més grans, afectant l'equilibri ecològic a la regió.
A mesura que les glaceres es fonen ràpidament, milions de persones s'enfronten a l'escassetat d'aigua ia un increment dels riscos de catàstrofes naturals, com ara inundacions. Tot i això, encara hi ha oportunitats per revertir part d'aquest dany ambiental mitjançant polítiques públiques adequades, com la Llei de Restauració de la Naturalesa a Espanya, que busca protegir ecosistemes clau i fomentar la reforestació.
La preservació de les glaceres dels Pirineus és fonamental no només per raons estètiques o turístiques, sinó perquè representen una font vital d'aigua per a milions de persones i per a la biodiversitat global. Sense mesures urgents, el futur d'aquestes glaceres és incert i depèn de l'acció col·lectiva per mitigar el canvi climàtic i els seus efectes.
