En els darrers anys, diversos estudis científics han posat el focus en una amenaça que, encara que sembli sortida d'una pel·lícula apocalíptica, desperta la inquietud de milions de persones: la possible arribada d'un megatsunami capaç de generar onades de fins a 300 metres d'alçada a la costa oest dels Estats Units. Aquesta preocupació no és nova, però investigacions recents han actualitzat l'escenari de risc al voltant de la falla de Cascadia, una de les zones sísmiques més temudes del planeta.
El terme “megatsunami” es refereix a un fenomen extremadament rar en comparació dels tsunamis convencionals. Mentre aquests últims poden causar onades de 10 a 20 metres, un megatsunami –segons adverteixen els experts– podria superar fàcilment els 300 metres, arrasant tot al seu pas en qüestió de minuts.
La falla de Cascadia i l'origen del perill
L'escenari que més preocupa la comunitat científica es localitza a la zona de subducció de Cascadia, una falla geològica que s'estén des del nord de Califòrnia fins a l'illa de Vancouver, al Canadà. En aquest punt del nord-oest del Pacífic, les plaques tectòniques de Juan de Fuca i Amèrica del Nord es mantenen en tensió permanent, acumulant energia que podria alliberar-se en qualsevol moment com a resultat d'un megaterratrèmol.
Diversos treballs de recerca, incloent-hi informes d'universitats nord-americanes com Virginia Tech, han calculat que existeix aproximadament un 15% de possibilitat que la zona registri un terratrèmol de magnitud 8 o superior en els propers 50 anys. Aquest esdeveniment tindria la capacitat de provocar la formació d'un megatsunami immediat, impulsant una onada gegantina cap a la costa i deixant molt poc temps per a la reacció o l'evacuació de les poblacions afectades.
Desplegament i conseqüències d'un megatsunami
Si es deslligués un megaterratrèmol a Cascadia, els models generats per intel·ligència artificial i simulacions científiques plantegen que milions de persones a ciutats com Seattle, Portland, el nord de Califòrnia i franja costanera fins a Alaska i Hawaii estarien en risc. La mida i l'abast d'un megatsunami fan que la rapidesa de l'onada sigui vertiginosa, deixant poc marge per a l'evacuació. A més, el moviment sísmic podria provocar un enfonsament del terreny de fins a dos metres.
, un factor que facilitaria la penetració de l'onada i agreujaria els danys en àrees urbanes i rurals.
Aquest tipus de fenomen és molt més ràpid i intens que un tsunami tradicional. No hi hauria marge de maniobra per a l'evacuació a comunitats costaneres properes a l'epicentre, cosa que incrementa el risc humà i material de forma notable. A més, les infraestructures, els sistemes d'alerta i els plans urbans actuals podrien resultar insuficients per fer front a una catàstrofe d'una intensitat semblant.
Els efectes d'un megatsunami van molt més enllà de la destrucció física: hi ha el perill d'un col·lapse econòmic i logístic regional, amb conseqüències mediambientals i geopolítiques a llarg termini. L'alteració de rutes comercials, la interrupció d'activitats econòmiques clau i la pèrdua d'infraestructures crítiques podrien perllongar l'impacte durant anys.
Qui i on estarien més exposats?
Les àrees amb més probabilitat de veure's greument afectades són el nord de Califòrnia, el nord d'Oregon, el sud de Washington, així com àmplies zones de les planes al·luvials costaneres. Alaska i Hawaii, encara que més distants de l'epicentre, tampoc no estan lliures de risc a causa de la dinàmica sísmica i volcànica del seu entorn.
En aquestes regions milions d'habitants resideixen a prop del nivell del mar o en àrees susceptibles d'inundació. Els experts adverteixen que el nivell de preparació actual no n'hi hauria prou davant un esdeveniment d'aquesta envergadura, subratllant la necessitat de reforçar sistemes d'alerta primerenca, actualitzar protocols d'evacuació i millorar la infraestructura costanera.
Des de l'àmbit científic i governamental insisteixen en la importància de fomentar-ne una de més gran consciència social i cultura preventiva. Molts residents de la zona viuen allunyats de la percepció de risc, fet que suposa un desafiament extra per a les tasques de prevenció i resposta davant de desastres naturals d'aquest calat.
La història ha demostrat el potencial destructiu d'aquests esdeveniments en casos com el de Lituya Bay, Alaska, el 1958, on es va registrar l'onada més alta documentada (524 metres) després d'un lliscament de terra massiu. Encara que la magnitud esperada a Cascadia seria una mica menor, la densitat poblacional i la importància econòmica de la franja costanera dels Estats Units multipliquen les conseqüències d'una catàstrofe hipotètica.
