Tot i el que molts podrien pensar, el gel de l'Àrtic es fon a l'hivern. Segons les dades més recents del Centre Nacional per a la Neu i el Gel (NSIDC), el mes de gener va concloure amb tan sols 13,06 milions de quilòmetres quadrats de gel, la qual cosa representa una disminució d'1,36 milions de km² en comparació del període de referència del 1981 al 2010. Aquesta reducció assenyala una tendència alarmant sobre l'alarma.
Les temperatures en aquesta regió s'han elevat a nivells preocupants, cosa que fa previsible que en un futur l'Àrtic es pugui quedar sense la seva cobertura de neu. La situació s'ha tornat tan crítica que durant l'hivern, tradicionalment el període de consolidació del gel, l'augment de les temperatures ha fet estimacions que suggereixen que l'Àrtic podria enfrontar un cicle de desglaç gairebé continu. Això s'alinea amb la informació sobre el mínim històric de gel marí a l'Antàrtida i està relacionat amb el desglaç de l'Àrtic i les seves conseqüències.
Durant els mesos hivernals, l'oceà Àrtic ha registrat temperatures almenys 3 graus centígrads per sobre de la mitjana. En àrees com els mars de Kara i Barents, aquest augment ha arribat fins als 9ºC. Al costat del Pacífic, les temperatures han estat aproximadament 5ºC més altes que les d'èpoques anteriors, encara que Sibèria ha experimentat temperatures més baixes, fins a 4ºC per sota del que és normal. Aquesta situació es reflecteix en estudis que indiquen que el desglaç de l'Àrtic afecta la dieta dels óssos polars i també té repercussions a la fauna de la regió.
Aquesta situació climàtica es pot atribuir a patrons de circulació atmosfèrica que introdueixen aire més càlid del sud a la regió, a més de l'alliberament de calor a l'atmosfera des d'aigües obertes. La pressió del nivell del mar ha estat més alta del que és habitual al centre de l'Àrtic, facilitant el moviment d'aire calent des d'Euràsia cap a aquesta zona. Aquesta interacció ha resultat en un desglaç que no només és estacional, sinó que es presenten indicis d'un canvi estructural a l'ecosistema de l'Àrtic, cosa que també és rellevant en el context del desglaç de l'oceà Antàrtic.
Els climatòlegs adverteixen que, si les tendències actuals persisteixen, s'espera que per a mitjans de segle, la temperatura mitjana augmenti entre 4 i 5 graus. Aquest increment representa el doble de laugment per al hemisferi nord en general. Pel que fa a la cobertura del gel, les projeccions indiquen que per a la dècada del 2030, l'extensió de gel podria reduir-se a menys d'1 milió de quilòmetres quadrats durant els mesos d'estiu, cosa que implicaria conseqüències devastadores per a espècies emblemàtiques com els óssos polars. Les dades disponibles sobre el mínim històric del gel de l'Àrtic donen suport a aquestes projeccions preocupants.
El canvi climàtic és el principal motor darrere aquesta reducció de gel, no només per l'augment de les temperatures de l'aire, sinó també a causa de l'escalfament de les aigües de l'oceà. Investigacions recents suggereixen que la temperatura de l'oceà ha superat la influència de l'aire en el procés de fosa del gel marí. Aquest fenomen es tradueix en la desaparició d'aproximadament un metre de gruix de gel marí cada any, una projecció alarmant quan es considera que el gel al Pol Nord típicament té diversos metres de gruix. Aquesta situació és similar a la que s'observa al desglaç del permafrost àrtic, que també contribueix a l'escalfament global.
Les aigües temperades, que de vegades s'anomenen heat blobs, provenen de l'Atlàntic i es desplacen al nord a través del Corrent del Golf. Aquest fenomen ha causat la desaparició significativa de gel marí hivernal davant de la costa nord de Noruega i nord-oest de Rússia. En regions més a l'est, l'aigua càlida sol quedar estratificada, aïllada de la superfície per capes d'aigua més fredes, encara que la tendència és que aquesta bombolla de calor s'estengui més a prop de la superfície, amplificant-ne l'impacte sobre el gel marí, la qual cosa també és important en considerar el fosa de la glacera Totten.
Els corrents a la part superior de l'oceà Àrtic han anat en augment, contribuint a un cicle de temperatures marines més altes i al debilitament dels límits entre les capes d'aigua freda i calenta. Això ha permès que més aigua calenta arribi a la superfície, intensificant la desaparició del gel marí. A més, esdeveniments climàtics extrems, com ara onades de calor i tempestes, estan afectant l'estabilitat de l'oceà Àrtic. Així mateix, les investigacions mostren que el desglaç Larsen C provoca inestabilitat que pot tenir repercussions globals.
El efecte albedo juga un paper crucial en aquest procés. El gel marí, en ser blanc, reflecteix gran part de la llum solar, mentre que l'aigua fosca exposada absorbeix l'energia solar i contribueix a un escalfament addicional. Aquest cicle de retroalimentació fa que, a mesura que el gel marí es fon, les temperatures de l'aigua de la superfície augmenten, cosa que posteriorment escalfa encara més l'atmosfera. Aquestes dinàmiques són essencials per entendre com el impacte del desglaç de l'Àrtic impacta el sistema climàtic global i les seues repercussions en altres ecosistemes.
Les conseqüències d'un Àrtic sense gel són complexes i greus, afectant tant els ecosistemes locals com el clima global. Es preveu que una ensulsiada de gel marí generarà condicions climàtiques més extremes, influint en patrons de tempestes i augmentant la freqüència de fenòmens meteorològics extrems en latituds mitjanes. L'erosió de costes també es veu intensificada, amb impactes socioeconòmics que es faran cada cop més evidents, cosa que és crucial per als que estudien el .
Si la comunitat internacional no pren mesures dràstiques per reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle, és probable que experimentem un Àrtic lliure de gel durant la major part de l'any per al 2100. No obstant això, si es compleixen els objectius de l'Acord de París i es limita l'augment de la temperatura global a 1,5°C, es podria mitigar ràpidament aquesta desastre. En aquest context, resulta crític observar el vídeo que mostra com s'ha fos el gel de l'Àrtic.
La situació del gel marí a l'Àrtic és una emblemàtica i preocupant representació dels efectes del canvi climàtic. La interconnexió dels components del clima, des de l'aire fins a l'aigua, és més evident a mesura que les temperatures continuen augmentant. La pèrdua de gel marí no només representa un canvi a l'ecosistema de l'Àrtic, sinó que també té implicacions a escala global que afecten tothom, des del nivell del mar fins als patrons climàtics. Delegats de tot el món han de treballar junts per abordar aquest problema urgent, ja que el futur del planeta en depèn.
