Les relacions entre l'ús de la terra i l'aigua han passat a ocupar un lloc central al debat global sobre sostenibilitat i desenvolupament, especialment en un context de canvi climàtic i pressió demogràfica creixent. De la salut d'aquests recursos en depèn la seguretat alimentària, l'economia i l'estabilitat de milions de persones a tot el món.
Avui dia, tant organismes internacionals com governs nacionals i científics alerten sobre la degradació progressiva de la terra i l'escassetat d'aigua dolça. Aquests problemes no només dificulten la producció agrícola i l'accés a aliments, sinó que també amenacen la biodiversitat i aguditzen desigualtats socials, provocant migracions i conflictes a diferents regions.
Restaurar terres: un imperatiu per a la sostenibilitat i la pau
S'estima que prop d'un 40% de les terres al planeta presenten algun grau de degradació. Aquesta situació té un impacte directe sobre la qualitat i la quantitat d'aigua disponible, a més de reduir la fertilitat del sòl i la seva capacitat de funcionar com a embornal de carboni, clau per mitigar l'escalfament global.
Els efectes combinats de mala gestió del sòl, desforestació, sequera i sobreexplotació de l'aigua representen pèrdues econòmiques significatives i agreugen la inestabilitat a regions vulnerables. Invertir en la restauració de terres i la conservació de l'aigua aporta beneficis no només ambientals sinó socials i econòmics: cada euro o dòlar destinat a aquest fi es tradueix en múltiples retorns, com ara millores en els serveis ecosistèmics, resiliència davant d'esdeveniments extrems i generació d'ocupació sostenible.
A països com Colòmbia, projectes de restauració inclouen la reforestació de vastes extensions, ampliació de sistemes agroforestals i una millor gestió de conques hidrogràfiques. Aquestes iniciatives busquen recuperar la capacitat dels sòls per retenir aigua, sostenir la producció agrícola i protegir els mitjans de vida de comunitats rurals.
És fonamental que aquests esforços siguin sostenibles a llarg termini mitjançant la participació coordinada de governs, sector privat i societat civil. També és essencial fer inversions que permetin modernitzar l'agricultura, promoure bones pràctiques i assegurar la recuperació dels ecosistemes.
El nexe terra-aigua i la seguretat alimentària en un món més àrid
L'avenç de l'aridesa, documentat en nombrosos estudis, mostra que més de tres quartes parts del planeta han experimentat anys més secs en les darreres dècades. Aquesta tendència es tradueix en menys aigua disponible tant pels cultius com pel consum humà, elevant la pressió sobre els sistemes agrícoles.
Sense prou aigua, la producció agrícola es torna cada cop més costosa i vulnerable, cosa que incrementa la pobresa rural i la migració des del camp cap a les ciutats. A més, el deteriorament de la vegetació accelera la pèrdua de sòl fèrtil i contribueix al procés de desertificació, dificultant la recuperació dels danys.
L'equilibri entre el ús racional de la terra i la gestió eficient de l'aigua és crucial per garantir la seguretat alimentària, el benestar de les comunitats rurals i la protecció dels ecosistemes. Sense abordar tots dos aspectes de manera conjunta, és difícil mantenir la resiliència davant les sequeres, l'estabilitat social i el desenvolupament sostenible.
Impacte de la transició energètica en lús de recursos: Orient Mitjà i Nord dÀfrica com a exemple
El trànsit cap a energies renovables, tot i que ofereix oportunitats per reduir emissions i diversificar economies, ha generat noves disputes i desafiaments vinculats a l'accés i l'ús de la terra i l'aigua. A regions com Orient Mitjà i el Nord d'Àfrica, on ja hi ha limitacions hídriques i una forta dependència dels hidrocarburs, l'adopció de models energètics alternatius crea tensions addicionals.
Països que tradicionalment han basat la seva economia en l'exportació de petroli i gas enfronten la necessitat de reconvertir-se, apostant per fonts netes que requereixen grans superfícies i quantitats significatives d'aigua per al seu funcionament. Altres, com el Marroc, han impulsat el desenvolupament d'energies netes, però també enfronten desafiaments relacionats amb la sostenibilitat en l'ús dels recursos naturals.
Experts adverteixen que l'expansió d'infraestructures energètiques pot provocar conflictes per l'ús de terrenys agrícoles, afectació d'ecosistemes i competència per l'aigua a regions on ja escasseja. Per això, la planificació integrada de la distribució d'usos del sòl i gestió de recursos hídrics és essencial per evitar agreujar la degradació ambiental i desigualtats econòmiques.
Recerca i innovació: claus per frenar la degradació i garantir recursos
En llocs com la conca mediterrània, les anàlisis científiques recents destaquen la pèrdua crítica de carboni orgànic a terra, que redueix la capacitat per retenir aigua, emmagatzemar nutrients i absorbir CO₂. Els sòls degradats no només perden fertilitat, sinó que també contribueixen a la desaparició de fonts ia la reducció de cursos d'aigua estables.
Aquest procés de degradació del sòl il‟escassetat d‟aigua s‟agreuja per la concentració poblacional en zones vulnerables, la pressió de l‟agricultura intensiva i el turisme estacional.
Pràctiques com la restauració hidrològico-forestal, la recuperació de tècniques agrícoles tradicionals i el foment d'un ús més sostenible del sòl apareixen com a estratègies prometedores per frenar la desertificació i protegir l'accés a l'aigua.
La relació entre el ús de la terra i l'aigua defineix el present i el futur de comunitats senceres, requereix respostes coordinades i innovació, i obliga tots els sectors a repensar la manera com conreem, habitem i gestionem els nostres entorns naturals. Només una gestió conjunta, basada en la restauració, l'adaptació i l'equitat, permetrà mantenir la riquesa natural i el benestar de les properes generacions.
