La serralada de l'Himàlaia és una de les més importants de tot el món a causa de la seva grandària, entorn, naturalesa i per moltes més raons. Fa uns quants anys hi va haver una àmplia difusió d'informació que va revelar un fet sorprenent: el punt més alt de la Terra no és en realitat la cimera de la Muntanya Everest, sinó el volcà Chimborazo ubicat als Andes centrals. Aquesta revelació va sorgir de la comprensió que el nostre planeta no té una forma perfectament esfèrica, sinó que posseeix un lleuger aplanament als pols i un radi més gran a l'equador. Això va portar moltes persones a preguntar-se com es va originar l'Himàlaia.
Per això, en aquest article explicarem com es va originar de l'Himàlaia, les seves característiques i molt més.
Com es va originar l'Himàlaia
El radi de la Terra a la latitud de l'Everest (27º 59′ 17» N) no és equivalent al radi a la latitud del Chimborazo (1º 28′ 09» S). Tot i això, és important assenyalar que malgrat aquesta discrepància en la distància des del centre de la Terra, l'Everest encara té la distinció de ser la muntanya més alta del planeta. No obstant això, saber com es va originar l'Himàlaia continua sent un tema de gran intriga i importància.
El sistema de l'Himàlaia consta de múltiples cadenes muntanyenques com són l'Himàlaia, el Karakoram i el menys conegut Hindu Kush. Aquestes tres cadenes, que s'estenen al llarg d'aproximadament 3.000 km, travessen la part sud-est del continent euroasiàtic i actuen com una barrera entre la península índia i la resta del continent. Dins aquest vast i intricat sistema muntanyós es troben els catorze pics més alts del món, comunament coneguts com els vuit mil, i tots superen els 8.000 m d'altitud.
Per saber com es va originar l'Himàlaia cal recórrer a la teoria de la tectònica de plaques i entendre com es formen les muntanyes. La naturalesa sempre canviant de la superfície de la Terra no és cap secret. Els continents que actualment estan separats alguna vegada van estar units, mentre que altres que actualment estan connectats van estar alguna vegada separats. Tot i això, és important assenyalar que quan ens referim al moviment dels continents, en realitat són les plaques tectòniques les que estan en moviment. Aquestes plaques, que consisteixen en l'escorça i la part superior del mantell coneguda com a litosfera, suren sobre una capa parcialment fosa anomenada astenosfera.
Els continents són arrossegats juntament amb aquestes plaques litosfèriques, com glaçons de gel en un refresc batut, a mesura que s'acosten, se separen, xoquen, se superposen i se separen. De la mateixa manera, les plaques tectòniques experimenten els mateixos moviments, però en aquest cas són les forces internes de la pròpia Terra les que agiten la soda metafòrica del nostre planeta. Ocasionalment, les plaques litosfèriques se separen, la qual cosa dóna lloc a la creació de noves conques oceàniques situades entre continents (conegudes com a vores divergents). Alternativament, les plaques es poden desplaçar lateralment (transformar les vores). Tot i això, hi ha casos en què les plaques xoquen, cosa que provoca el tancament dels oceans i la formació d'extenses cadenes muntanyoses (vores convergents o destructius).
Això és precisament el que va passar a l'Himàlaia, una col·lisió transcendental entre Índia i Euràsia. Val la pena assenyalar que abans d'aquesta important col·lisió, hi va haver col·lisions més petites que també van tenir un paper important en la configuració d'aquesta serralada.
Impacte de xoc entre continents
Quan els continents xoquen pateixen diferents tipus de deformacions que donen lloc a diversos elements estructurals. El comportament dúctil condueix a la formació de plecs, mentre que el comportament fràgil produeix falles com lliscament, falles inverses i normals, així com cavalcaments. Una falla d'empenta és essencialment una falla inversa d'angle baix on el bloc ascendent passa sobre el bloc que s'enfonsa.
Les falles d'empenta són un mecanisme eficaç per escurçar distàncies horitzontals, però també fan que l'escorça s'espesseixi a causa de l'apilament, cosa que alhora es relaciona amb l'orogènesi de la regió. Aquest espessiment pot promoure la fusió de roques en profunditat i la generació de magmes, que sovint romanen sota terra i es refreden per formar granits anatectics en lloc d'entrar en erupció com a volcans.
L'Himàlaia proporciona un exemple excel·lent d'aquests processos, on l'evidència suggereix no només una, sinó tres col·lisions separades, amb blocs continentals separats per restes d'antics oceans coneguts com a zones de sutura.
Evidència geològica sobre com es va originar l'Himàlaia
L'evidència geològica confirma que la formació de l'Himàlaia és un procés llarg i complex que involucra la convergència i la col·lisió de múltiples blocs continentals. Aquesta intrincada història va començar durant el període Juràssic Tardío, fa aproximadament 140 milions d'anys, quan l'arc d'illes volcàniques del nord del Tibet va xocar amb el marge sud d'Euràsia, fusionant-se amb ell.
Posteriorment, en el període Cretaci Inferior, fa uns 100 milions d'anys, un segon arc volcànic conegut com a Tibet Meridional també va xocar i es va fusionar amb el continent. La tercera i darrera col·lisió de continents va tenir lloc durant l'època de l'Eocè, fa uns 40 milions d?anys quan va arribar l?Índia i va xocar amb Euràsia. No obstant això, a diferència dels anteriors arcs volcànics que s'havien fusionat amb el continent i van cessar el seu moviment, l'Índia va continuar el seu avenç cap al nord, provocant que l'escorça es plegués i donant lloc a una colossal col·lisió orògena avui coneguda com a Himàlaia.
Si bé l'engruiximent cortical és sens dubte un factor important que contribueix a l'altitud d'aquesta cadena muntanyenca, és essencial reconèixer el paper de la isostàsia, un altre fenomen geològic crucial que no es pot passar per alt en els debats sobre les muntanyes. En una propera entrada aprofundirem en el tema de la isostàsia i el seu significat.
La situació actual de l'Himàlaia
La història actual de l'Himàlaia és complexa i és lluny d'acabar. Actualment, l'Índia continua el seu avenç cap al nord, cosa que resulta en una elevació gradual de la majestuosa cadena muntanyenca. Aquest moviment perpetu ha portat els geòlegs a classificar la regió de l'Himàlaia com a tectònicament activa, cosa que significa que experimenta multitud de terratrèmols cada any. Si bé la majoria d'aquests tremolors són menors, ocasionalment en passa un de significatiu. Aquest va ser el cas el 2015, quan un potent terratrèmol va sacsejar el Nepal el 25 d'abril, i va registrar una magnitud de 7,8. Abans d'això, al gener de 1934, un altre terratrèmol de magnitud 8 va sacsejar la regió. Aquests esdeveniments serveixen com a recordatori que els terratrèmols no són tan infreqüents com de vegades podem percebre, cosa que subratlla la naturalesa dinàmica del nostre planeta vivent.
Espero que amb aquesta informació puguin conèixer més sobre com es va originar l'Himàlaia i quines en són algunes de les característiques.
