Els volcans són estructures geològiques fascinants que connecten l'interior profund de la Terra amb la superfície. Aquestes xemeneies naturals gegantines no només són responsables d'esculpir paisatges volcànics imponents, sinó que també han influït en la història humana a través de les seves erupcions. Per comprendre millor com es comporten, la geologia els classifica en diferents tipus segons diversos criteris. Entre ells, destaquen els volcans hidromagmàtics, fisurals y subterranis, que presenten característiques úniques tant en la seva formació com en la seva activitat eruptiva.
Aquesta classificació ens permet analitzar l'origen, la dinàmica eruptiva i els riscos associats a cada tipus, cosa fonamental per a la prevenció de desastres naturals i la planificació territorial. A més a més, conèixer casos històrics d'erupcions ens ajuda a entendre l'impacte real que tenen aquests fenòmens sobre el medi ambient i la població. En aquest article us portem per un recorregut geològic complet per descobrir com es classifiquen els volcans, quins són els seus tipus principals i quins exemples reals ens ensenyen lliçons importants. Si vols aprofundir en el tema, et convidem a llegir sobre vulcanisme i la seva importància.
Com es classifiquen els volcans?
Els volcans es poden classificar emprant diferents criteris geològics i volcanològics. Entre els més rellevants hi ha:
- Segons el tipus d'erupció: magmàtica, freatomagmàtica o freàtica.
- Per la seva forma i estructura: escut, estratovolcà, con de cendra, dom, etc.
- Segons la vostra activitat: actius, inactius o extints.
- Pel tipus de lava i productes emesos: basàltica, andesítica, dacítica o riolítica.
Entre les classificacions més específiques figuren els volcans hidromagmàtics, els volcans fisurals i les erupcions subterrànies o subglacials, que s'emmarquen dins dels tipus eruptius definits per la manera com interactuen el magma i altres elements com l'aigua. Per entendre millor les diferents característiques, podeu consultar l'article sobre tipus de volcans.
Erupcions volcàniques: explosives i efusives
Un dels aspectes clau en volcanologia és diferenciar entre erupcions explosives y efusives:
- Explosives: es caracteritzen per l'alliberament violent de fragments sòlids, gasos i cendres. Això passa quan el magma és viscós i amb alt contingut de sílice, cosa que atrapa els gasos i genera pressió.
- Efusives: el magma és fluid i pobre en gasos. La lava flueix suaument des del cràter o fissura, formant colades extenses però sense grans explosions.
Els volcans hawaians, per exemple, representen un tipus clar d'erupció efusiva, mentre que els plinians o els lluitadors impliquen erupcions explosives de gran poder destructiu. La comprensió d'aquests mecanismes és crucial, i per a més informació sobre la classificació, podeu llegir l'article sobre el volcà Tambora.
Erupcions magmàtiques: classificació i exemples
Aquestes erupcions es produeixen quan el magma ascendeix a la superfície, generant diferents tipus de volcans segons el comportament. Vegem-ne els principals:
erupcions plinianas
Són les més violentes i destructives. Es caracteritzen per columnes eruptives que poden assolir entre 20 i 30 quilòmetres d'alçada. Alternen fases explosives i efusives, amb projecció de cendres, gasos, lava i piroclasts. Un exemple històric va ser la erupció del Vesuvi l'any 79 que va sepultar Pompeia i Herculà. Aquestes erupcions són també informatives per a l'estudi de volcans inactius, que aquí podeu explorar més a fons en explorant els volcans inactius.
Altres volcans plinians inclouen el Teide (Espanya), el Popocatépetl (Mèxic), el Fujiyama (Japó) i la Muntanya Santa Helena (EUA).
Erupcions baralles
Deuen el seu nom al volcà Mont Pelée a Martinica. Es tracta d'erupcions extremadament explosives, amb magma molt viscós que taponen la xemeneia. Les erupcions generen núvols ardents o fluxos piroclàstics capaços d'arrasar-ho tot al seu pas. L'erupció del 1902 va arrasar la ciutat de Saint-Pierre. Aquest tipus d'activitat és vital per a la comprensió del vulcanisme i les roques ígnies.
erupcions vulcanianas
El magma menys fluid i més viscós provoca l?obstrucció del cràter, acumulant pressió i ocasionant explosions violentes. Les laves es fragmenten ràpidament generant núvols denses de cendra i bombes volcàniques. Solen formar cons de grans arracades. Exemple: el volcà Vulcà a les Illes Lípari.
erupcions estrombolianes
Aquestes erupcions alternen fases explosives suaus amb colades de lava. La lava és més viscosa que en els tipus hawaians però conserva certa fluïdesa. Es formen cons estratificats coneguts com a estratovolcans. El volcà Stromboli, a Itàlia, representa aquest tipus i ha estat actiu durant segles. Per comprendre millor la seva activitat eruptiva, podeu revisar aquí sobre què és la lava.
erupcions hawaianes
El magma emergeix a través de fissures o tubs volcànics amb fluxos continus de lava molt fluida i amb poc gas. Són les erupcions més tranquil·les i estan associades a volcans de baixa pendent i gran extensió. Exemple destacat: els volcans de Hawaii com el Kilauea.
Erupcions islàndiques o fisurals
Aquest tipus d'erupció es produeix al llarg de grans esquerdes o fissures a l'escorça, per on emergeix lava molt fluida. Les colades s'estenen formant altiplans volcànics de gran gruix. Exemples reconeguts inclouen la altiplà del Decà a l'Índia i la fissura de Laki a Islàndia.
Erupcions freatomagmàtiques: quan el magma es barreja amb laigua
Aquest tipus d'erupció es genera per la interacció entre el magma i l'aigua (de mars, llacs o aigües subterrànies). Aquesta barreja sobtada produeix vapor a alta pressió que resulta en explosions violentes. S'identifiquen tres subtipus:
erupcions surtseyanas
Ocorren en aigües succintes (com el mar o llacs) i produeixen explosions a causa del contacte directe entre el magma i l'aigua. El seu nom prové de l'illa Surtsey (Islàndia), nascuda el 1963 després d'una erupció d'aquest tipus. Poden arribar a formar noves illes volcàniques. Aquestes erupcions són especialment interessants per a l'estudi del origen de noves illes.
Erupcions submarines
Molt comuns però poc visibles. La pressió de l'aigua impedeix que els gasos s'alliberin fàcilment. Solen passar desapercebudes, excepte quan es produeix un gran alliberament de magma o quan passen a llacs, on els seus efectes són més notoris.
Erupcions subglacials
es desenvolupen sota grans capes de gel, com glaceres. El magma fon el gel i acumula aigua, que pot generar explosions o formar llacs subglacials. Aquest tipus d´erupcions s´associa amb volcans d´Islàndia o l´Antàrtida. Solen tenir cims plans i vessants costeruts.
Erupcions freàtiques: sense presència de magma
Les erupcions freàtiques són volcànicament explosives sense sortida del magma. Es produeixen quan l'aigua entra en contacte indirecte amb una font de calor volcànica, com ara el magma en profunditat, i es transforma en vapor de forma sobtada generant una gran explosió.
Aquest tipus d'erupció llança a l'aire aigua, cendres, roques i vapor, però sense emetre lava. no presenten signes previs clars.
Casos emblemàtics d'erupcions volcàniques
A continuació, repassem alguns dels esdeveniments eruptius més documentats i que il·lustren perfectament els diferents tipus de volcans i erupcions:
Volcà Quizapu (Xile, 1932)
Una erupció pliniana que va llançar una columna de cendres de 30 km d'alçada, afectant regions d'Argentina i Brasil. Va provocar grans danys socioeconòmics i una disminució global de la temperatura a l'hemisferi sud.
Volcà Hudson (Xile, 1991)
Erupció explosiva de grans dimensions, amb dispersió de 4 km³ de tefra que va aconseguir més de 1200 quilòmetres. Va causar greus danys a la Patagònia, afectant ramaderia i generant desertificació.
Volcà Planchón-Peteroa (Argentina-Xile, 1991)
Una erupció freatomagmàtica que va generar un nou cràter i dispersió de cendra a menys de 1000 metres d'alçada. Tot i que de baixa intensitat, va tenir un fort impacte a la ramaderia i va provocar evacuacions preventives.
Volcà Lascar (Xile, 1993)
Erupció subpliniana amb columna eruptiva de fins a 23 km. Va dispersar cendres fins a Argentina i va causar fluxos piroclàstics a Xile. Aquest esdeveniment va ser un dels més importants al nord xilè.
Volcà Chaitén (Xile, 2008)
Erupció explosiva després de més de 9000 anys d?inactivitat. formació d'un dom silici i el seu posterior col·lapse van generar fluxos piroclàstics i lahars. La ciutat va ser evacuada completament.
Complex Volcànic Puyehue – Cordó Caulle (Xile, 2011)
Erupció fisural amb columna eruptiva de fins a 14 km i caiguda de cendres a Argentina. L'aeroport de Bariloche va estar tancat 7 mesos. També hi va haver fluxos piroclàstics i emissions contínues durant mesos.
Volcà Copahue (Argentina-Xile, 2012)
Erupció inicialment hidromagmàtica que va evolucionar a estromboliana. Es va formar un con piroclàstic dins del cràter i es va enregistrar caiguda de cendres fins a 50 km. La ciutat de Caviahue va ser evacuada de manera temporal.
Volcà Calbuco (Xile, 2015)
Violenta erupció subpliniana amb columna de 17,5 km. Es van produir fluxos piroclàstics, lahars i evacuacions massives. A Argentina, la cendra va causar interrupcions aèries i danys a la ramaderia.
Aquests esdeveniments demostren que la classificació de volcans segons el seu comportament eruptiu és una eina essencial per a lestudi i la gestió del risc volcànic. Des de les gegantines explosions plinianes fins a les erupcions silencioses i extenses de tipus hawaià, cada tipus de volcà representa dinàmiques geològiques úniques amb conseqüències igualment diverses.
