És fonamental comprendre i precisar el nivell en què es troben diferents parts de les núvols, per a això és necessari aclarir dos conceptes claus: alçada y altitud.
La alçada d'un punt a l'espai, com ara la base d'un núvol, es defineix com la distància vertical entre el nivell del lloc d'observació i el nivell d'aquest punt. És important notar que el punt d'observació podria estar sobre un turó o muntanya. En contrast, la altitud d'un punt es refereix a la distància vertical entre el nivell mitjà del mar i aquest punt. Per tant, els observadors en superfície, com els que estan a terra, solen utilitzar el concepte de alçada. Els observadors en aeronaus, però, generalment es refereixen a la altitud.
A més, la dimensió vertical d'un núvol és la distància entre el nivell de la base i el de la part superior. Aquest concepte és crucial per entendre com es distribueixen els núvols a l'atmosfera i com es formen.
Els núvols, la majoria, es troben en altituds que varien des del nivell del mar fins al nivell de la tropopausa. Aquest nivell és variable tant espacialment com temporalment; per tant, els cims dels núvols solen estar més elevats als tròpics en comparació amb les latituds mitjanes i altes. Recordem que la tropopausa és el límit entre la troposfera i l'estratosfera.
Per convenció, la part de l'atmosfera on comunament es presenten els núvols es divideix en tres nivells, també coneguts com pisos: alt, mitjà i baix. Cadascun d'aquests pisos es defineix pels rangs d'altituds on s'observen amb més freqüència núvols de certs gèneres. És rellevant esmentar que els límits d'aquests pisos es poden solapar i variar depenent de l'altitud.
En les regions polars, per exemple, el nivell alt es troba aproximadament entre els 3 i 8 km d'altitud, mentre que a les regions equatorials, aquest nivell se situa entre els 6 i 18 km. És essencial reconèixer que, en el cas dels núvols, la variabilitat a l'alçada té un impacte directe en el clima i els patrons meteorològics a diferents regions. Segons l'Organització Meteorològica Mundial, els núvols estan classificats en deu gèneres principals, els quals són distribuïts segons la seva alçada. Així mateix, la variabilitat a l'alçada dels núvols també hi juga un paper important en aquest context.
Classificació dels núvols
Els núvols s'agrupen a quatre grans famílies en funció de la seva distribució a la vertical dins de la troposfera:
- Núvols baixos: Aquestes inclouen cúmuls (Cu), estrat (St), estratocúmul (Sc) i cumulonimbus (Cb), i es formen generalment fins a 2000 metres d'altitud.
- Núvols mitjans: Comprenen altocúmuls (Ac), altoestrats (As) i nimbostrats (Ns), que es desenvolupen entre 2000 i 6000 metres.
- Núvols alts: Aquest grup inclou cirrus (Ci), cirrostrats (Cs) i cirrocúmuls (Cc), ubicant-se entre els 6000 i 12000 metres.
- Núvols de desenvolupament vertical: destaca el cumulonimbus, que pot aconseguir alçades significatives, amb bases al nivell baix i cims que superen els 12 km. Per a més informació sobre aquest tipus de núvol, podeu visitar la nostra pàgina sobre núvols cumulonimbes.
Per als observadors a la superfície, identificar la alçada dels núvols pot resultar complicat. Tot i això, des dels cims de muntanyes que superen els 4000 metres o des d'un avió en altitud de creuer, es pot observar clarament com es distribueixen verticalment, ocupant aquests tres pisos ben diferenciats. Aquest fenomen es pot observar de forma espectacular en imatges com la foto d'una tempesta des d'un avió.
Pisos Nuvolosos i la seva Altitud
Com es va esmentar anteriorment, els pisos es van definir com a regions de la troposfera on es presenten núvols de determinats gèneres. Aquest concepte és fonamental per entendre la meteorologia i com les núvols hi influeixen:
- Pis baix: Aquest pis comunament se situa des de la superfície terrestre fins als 2000 metres d'altitud, on predominen els cúmuls, els estrats i els estratocúmuls.
- Pis mitjà: Es troba entre els 2000 i els 6000 metres. Aquí és on s'ubiquen els altocúmuls, altoestrats i de vegades els nimbostrats.
- Pis alt: Aquest pis s'enlaira des de 6000 fins a 12000 metres, on predominen els núvols cirros i les parts superiors dels cumulonimbes.
El fenomen de la nuvolositat es tradueix en canvis a l'alçada i tipus de núvol presents a l'atmosfera. Per exemple, el cumulonimbus, conegut pel seu desenvolupament vertical significatiu, pot tenir una base que comença a 2000 metres i una part superior que pot arribar a més de 14 km en condicions ideals. Aquestes característiques són especialment pronunciades a les zones tropicals, on la troposfera permet un major creixement vertical dels núvols.
El concepte de sostre de núvol fa referència a l'alçada sobre la superfície terrestre de la base dels núvols, i és rellevant per a l'aviació i les previsions meteorològiques. Per la seva banda, el gruix o profunditat del núvol és la distància entre la base i la part superior i es relaciona directament amb la quantitat de precipitació que pot generar. Per exemple, núvols més gruixuts, com els cumulonimbus, estan associats amb pluges intenses, mentre que núvols més prims, com els cirros, generalment no produeixen precipitació. En aquest sentit, el sostre de núvols és un concepte crucial a considerar.
L'altitud dels núvols varia significativament segons la latitud. En zones altes, com els pols, la troposfera és més prima, limitant l'alçada dels núvols, mentre que en zones equatorials, on la troposfera és més profunda, els núvols poden assolir altituds molt més grans. Aquest fenomen també es relaciona amb diversos fenòmens meteorològics i les seues característiques úniques.
