La reducció dels gasos amb efecte d'hivernacle torna a estar al centre del debat europeu després de la proposta de la Comissió Europea de marcar com a objectiu vinculant una baixada del 90% de les emissions per al 2040 respecte als nivells de 1990. Aquesta iniciativa marca una fita significativa a l'agenda climàtica del continent i respon a la pressió social creixent davant de fenòmens extrems i l'impacte de l'escalfament global, Acord de París.
Tot i aquest avenç, la proposta arriba en un moment marcat per la polarització política i la pressió de diferents sectors econòmics i socials. El repte de la neutralitat climàtica per al 2050 exigeix ajustaments profunds a l'economia, la indústria i els hàbits de consum, mentre la ciutadania europea expressa, segons els últims eurobaròmetres, un suport sòlid a l'acció climàtica.
Un nou marc regulador: flexibilitat i compromisos
La legislació planteja diverses vies per assolir el nou objectiu de reducció de emissions de gasos d'efecte hivernacle. Entre les novetats destaca la introducció de crèdits internacionals de carboni d'alta qualitat a partir del 2036, cosa que permetrà a certs sectors compensar part de les seves emissions finançant projectes de reducció o absorció de carboni fora de la UE. Tot i això, la quantitat de crèdits admesos tindrà un límit (màxim un 3% de les emissions netes de 1990), garantint que la majoria de la retallada es produeixi dins del propi territori europeu.
Igualment, es reforcen els mecanismes per potenciar les absorcions naturals i industrials de diòxid de carboni, promovent tant la reforestació i la restauració d'ecosistemes com la captura i emmagatzematge mitjançant tecnologies emergents. Aquesta flexibilitat normativa tracta de respondre a les diferències econòmiques i estructurals entre Estats membres i de compatibilitzar la protecció de l'ocupació i la transició ecològica.
El paper clau de la innovació i la regulació
El nou escenari fomenta la inversió en tecnologies netes a través d'instruments com el Pacte Industrial Net i el règim de comerç de drets d'emissió de la UE, ampliant les opcions perquè les empreses redueixin la petjada de carboni. A més, la introducció de plans nacionals d'energia i de clima, revisats periòdicament, permet adaptar els objectius de cada Estat membre al ritme del canvi tecnològic ia les característiques productives de cada país.
Per a la Comissió, oferir certesa a inversors i empreses és una de les claus per mobilitzar capital privat cap a projectes d'innovació i desenvolupament sostenible, alhora que es reforça la independència energètica del continent en un context geopolític incert.
Debat i controvèrsia: límits de les compensacions externes
La inclusió de compensacions internacionals ha generat reaccions trobades entre la comunitat científica i les organitzacions ambientalistes. ONGs i experts climàtics subratllen que recórrer en excés a crèdits de carboni externs pot suposar una dilució dels esforços reals de reducció i obrir la porta a pràctiques de doble comptabilitat o “trucs comptables”. Argumenten que la prioritat ha de continuar sent la transformació profunda dels sistemes productius, l'eficiència energètica i l'abandó progressiu dels combustibles fòssils.
Des del sector ecologista s'insisteix que el repte de limitar l'augment de la temperatura global requereix que Europa porti el lideratge amb emissions netes zero i mesures ambicioses dins de les fronteres. Demandes com l'increment de la capacitat d'absorció de carboni mitjançant la restauració de boscos, aiguamolls i terres, o el reforçament de les polítiques en sectors estratègics com el transport, l'energia o la indústria, figuren entre les reclamacions principals.
Solucions integrals: combinar tecnologia i natura
Experts consultats recorden que assolir l'objectiu del 90% no serà possible apostant per una sola via. Ni la tecnologia per si sola —com la captura de CO2 o les noves solucions industrials— ni les estratègies basades exclusivament en la restauració ambiental seran suficients. L'èxit dependrà de la combinació intel·ligent de totes dues, així com de ladaptació a contextos locals i lavaluació rigorosa dels riscos, la viabilitat i la durabilitat de les accions dabsorció.
L'actual debat també es trasllada al teixit productiu, on sorgeixen iniciatives innovadores i ajuts públics que incentiven l'adopció de pràctiques sostenibles i la reducció d'emissions. Empreses de diferents sectors han començat a apostar per la descarbonització, la revisió de processos productius i l'ús d'energies renovables com a part de la resposta al desafiament global de l'efecte hivernacle.
La proposta europea per al 2040 marca un full de ruta clar i sotmès encara al debat polític i social. competitivitat, benestar i resiliència davant dels desafiaments ambientals del segle XXI.